De sobte, un calaix ple d’ulleres. De pasta, daurades, grosses, de vidres de cul de got, de sol, horroroses, aprofitables. Els calaixos del pis de la mare són com els magatzems d’un gran museu. Allò que s’hi amaga és tan important o potser més que el que és a la vista. A més, li conec les dèries i les fílies. Fins i tot trobo normal que la mare guardés totes les ulleres de tothom. De tothom que s’anava morint, vull dir.
Les ulleres ara em miren. Trenta parells d’esguards que esperen que faci alguna cosa. Faig: em dedico a identificar-les. Una per una. Les de l’avi que va traspassar quan jo tenia quatre anys, les del germà que no hauria d’haver mort tan jove, les darreres que va portar la mare —les afegeixo a la col·lecció, les convido a mirar les altres— i, esclar, les del pare. Diverses: el pare era miop, per a ell les ulleres, com va passar-me a mi en heretar les seves diòptries, eren una necessitat antiga.
Busco les fotografies familiars. És estrany tenir davant meu aquest fragment de la fesomia de tanta gent estimada. La muntura daurada de les del pare la trobo de seguida en una foto que es repeteix sobre els mobles. Està seriós com si tingués un mal de queixal. Em sembla curiós que la mare, que va passar-se tota la joventut renyant el pare perquè no sabia somriure a les fotos, triés justament aquesta per recordar-lo. És una imatge amb la seva pròpia història: va formar part d’un cartell electoral de l’UCD, aquell any que el pare anava a les llistes municipals. La democràcia era nova de trinca i ell tenia gairebé 50 anys. UCD no va guanyar i tot va quedar com estava.
Menys la foto. Al pare li divertia veure el seu rostre penjat per la ciutat. En alguns cartells algú li havia pintat uns bigotis dalinians, unes barbes de profeta o un pegat de pirata. Me’ls assenyalava. Li feia gràcia, rèiem. Quan ara el veig tan seriós em venen ganes de posar-li bigotis, barrets o complements de pirata. Per riure. Per fer-lo riure.
Algunes ulleres, malgrat la recerca i els esforços, se’m queden anònimes. Per més que miro i remiro les fotos, no sé de qui eren. Gent que no es deixava retratar, o que va arribar massa d’hora als temps de la imatge. Són les primeres que llenço. No vull guardar mil foteses. Val conservar records. Escriure per retenir allò que no pots perdre. Penso això mentre omplo d’ulleres una bossa que fa olor de lavanda. Les hauria de regalar a una d’aquestes oenegès que envien material òptic a qui en necessita, però no m’agrada imaginar les fesomies dels meus parents en d’altres persones, per llunyanes que siguin. Faig mal fet, però sovint els sentiments són imperatius, i els meus em demanen: llença-ho tot.
Les últimes que poso dins la bossa són les del pare i la mare. Per un moment, penso seriosament a guardar-les. Fins i tot me les emprovo, davant del mirall, tots dos parells. No sé pas què esperava, però no passa res, esclar. Només soc jo amb les ulleres del pare i de la mare. Totes dues em queden fatal.
