Buit

Els teus plors eren desesperats. El volies retenir com fos

Foto: ronb359


 

T’havien educat per tirar endavant, fer de les situacions adverses una oportunitat de creixement, un repte. Tu, poc donada a les mitges tintes, no tan sols ho feies sinó que enterraves aquelles vivències sota infinitat de capes de desmemòria i falsa valentia. Però avui cap d’aquestes consignes et serveixen per alleujar aquest no-res que et punxa a dins. Aquest buit no el saps encabir enlloc i et crema allà on fins fa unes hores hi bategava la vida.
 
Això no va bé. Ho sento, però no hi ha batec. Aquesta sentència, camí del teu sisè mes d’embaràs, et va colpejar sense previ avís. El teu mecanisme intern no estava programat per fer front a aquella situació. Merda. Estirada en aquella consulta freda vas notar com t’anaves trencant. Vas fer un esforç per incorporar-te. Tot et donava voltes. Si us plau, que sigui un tràmit ràpid. És l’únic que vas saber articular.
 
No va ser ràpid. Ni net. L’oxitocina via intravenosa afavoria que les contraccions esdevinguessin espasmes musculars traïdors. Haguessis donat el que fos per no notar com t’abandonava en contra de la teva voluntat. Els teus plors eren desesperats. El volies retenir com fos. I tancant els ulls amb força t’aferraves a les mans que tenies al costat, obstinada a no veure la funció que s’orquestrava al teu voltant.
 
Aquesta tarda t’has estirat al sofà i et deixes acaronar pel sol de novembre que entra per la finestra. Deixes reposar les mans sobre el buit que t’ha quedat a les entranyes. Sents una tibantor sota el melic i et fan mal els ronyons. Notes les galtes mullades, el cap a punt d’esclatar i el coixí vermell on recolzes la cara està humit. Voldries anestesiar aquesta angoixa i dormir un mes seguit, però les pastilles que t’han receptat no et calmen el dolor de l’ànima. Vols saber com coi gestionar aquesta absència sobrevinguda i punyent. Aquesta absència sagnant que t’omple els pits de llet. De llet i de desconsol.
 
I de costat, amb les cames arronsades i abraçant-te a tu mateixa, entreveus que aquest buit també serà un lloc on viure. Potser d’aquí a un temps, encadenaràs les paraules adequades i l’encongiràs. Però intueixes que aquest forat no s’emplenarà del tot. I que l’enyor pel que no has tingut esdevindrà la pitjor de les nostàlgies.

Nou comentari