Cabells roigs, trena llarga

Ella no parla normal, ni camina normal, ni dorm normal, ni respira normal, ni mira normal

Foto: noemi jariod


La meva germana té els cabells roigs i arrissats, com jo, i els tenim així perquè és com els té la tieta, però els pares no els tenen de color roig, i per això no semblem filles seves. En moltes coses la meva germana i jo som iguals, però la meva germana sempre porta una trena llarga, i jo tinc els cabells curts perquè m’agrada més i també perquè si els duc llargs, me’l menjo, me’ls poso a la boca i començo a llepar-los fins que la mare va dir —S’ha acabat! I es van acabar els cabell rojos i la trena llarga, que la tenia com la meva germana, i ara els duc curts i quan em creixen una mica, em surten rínxols, i me’ls estiro i estiro i estiro per veure si puc posar-me’ls a la boca, però no m’arriba. I quan la mare em veu fer això, agafa les tisores.
 
L’altra cosa que ens diferencia a la meva germana i a mi és que ella no parla normal, ni camina normal, ni dorm normal, ni respira normal, ni mira normal, perquè la meva germana no és normal i jo sí, però quan dic que sóc normal, la mare em pregunta què és normal i què no, i qui ho decideix, i com que no sé contestar no contesto. La meva germana es diu Blanca i quan va néixer es van adonar que no plorava ni es movia ni res de res com la resta de nens, i la van portar al metge i el metge va dir paraules que la Blanca no podia entendre, però la mare sí. Al principi tots deien que, és clar, com que tenia els cabells roigs, com la tieta, havia de sortir una mica així, com la tieta, però després vaig néixer jo i sóc normal, encara que no pugui dir que ho sóc, però ho sóc, i tinc els cabells roigs però no sóc com elles.
 
Per exemple, la meva germana té por de la gent, es queda una mica enretirada i quan parla no pot mirar directament als ulls de les persones i no és perquè sigui mal educada. En canvi, quan jo no contesto si em fan una pregunta, em criden l’atenció. La Blanca té vuit anys però parla com si en tingués quatre, i ningú la renya per això, en canvi si jo parlo com una nena petita, em diuen que no ho faci perquè semblo tonteta, i si dic que la Blanca també ho sembla, em piquen les mans fort perquè em faci mal. A la Blanca no li fan això, no gosarien. Si li demanes un petó a la Blanca, no te’l fa, perquè té vergonya, i com que la gent li fa por, no pot, diu la mare que no pot, no és que no vulgui. Jo voldria no fer petons a ningú, però no em deixen, m’obliguen a fer petons a tothom, fins i tot a les persones que fan pudor.
 
Un dia la Blanca i jo marxarem de casa. És més gran que jo però no tan normal, i quan jo creixi una mica més i sàpiga com fer el dinar, ens escaparem, ja n’hem parlat. Començarem a caminar i caminar fins que no puguem més, i dormirem allà on puguem, i l’endemà tornarem a caminar, i quan trobem un lloc maco que ens agradi, allà ens quedarem. No sé si la Blanca s’hi atrevirà però de moment sembla que sí, i de tant en tant fem alguna excursió pel bosc, perquè vagi aprenent a estar les dues soles, sense persones grans. Quan estem allunyades de tot i ningú no ens veu, la Blanca no és tan tonteta, em fa petons i em mira als ulls, però a mesura que tornem a casa, torna a ser la de sempre. Per això vull que marxem juntes i la Blanca diu que sí, que marxarem juntes, soles, i quan estiguem lluny de la mare, ja no parlarà tartamudejant, es curarà. I jo també ho crec. 

Comentaris

    Maria Teresa Galan Agost 19, 2014 12:38 am
    Un relat encantador i molt tendre amb un gran rerefons. Que difícil és saber què pot afectar així una persona. Que difícil és ser mare... Maria Teresa
    carme Solés Agost 19, 2014 9:09 pm
    Tendre i planer, però que fa pensar. Ho he passat molt bé llegint-lo.
    marga grau Març 10, 2017 2:19 pm
    Què és ser normal? Bona reflexió!

Nou comentari