Foto: Mia Harvey
No respiris, diu ell, i fa una passa llarga; tan llarga que retalla una mica més de mig metre de distància. No respiraré, t’ho prometo, li prometo, confiant que el meu nas i els pulmons acatin l’ordre amb obediència. El soroll d’una sirena ens altera: és un ni-no-ni-no remot, distant; tant, de fet, que per un moment em pregunto si és de debò o si només me l’he imaginat. Ha passat lluny d’aquí, xiuxiueja, com si pogués saber que necessito una resposta més tranquil·litzadora que certa. D’acord, em faig entendre sense parlar, perquè si parlo tornaré a activar la respiració que, a poc a poc, he aconseguit compassar, en una mena d’escalfament previ a l’absència d’aire.
Recordes la piscina?, em pregunta tot seguit. I jo faig que sí amb el cap i evoco aquella piscina fa quatre anys, o tres, o cinc; i el meu capfico, i el seu, i l’encontre sota l’aigua, i la pell mullada que només era pell, sense adjectius, quan érem sota l’aigua; i el petó, i el ball de bombolles del seu nas i del meu, que ens indicava que ja era hora de retornar a la superfície, a la pell mullada, a l’aire inspirat com si fos un anhel.
Miro a esquerra i dreta mentre ell fa una segona passa que val per dues, i que redueix la distància encara més, fins que ens separen tres segons; dos, si el moviment de cap és prou àgil. Miro novament als costats, nerviosa. No hi ha ningú i serà ràpid, no pateixis, afegeix. No em creuran, però, l’interrompo; no s’empassaran que hagi sortit a comprar per aquesta barriada, queda massa lluny de casa, i a sobre hauria de. Ei, em talla; calla i fes-me un petó. És una ordre? No, respon, és un desig.
Llavors obro la boca i l’omplo d’aire i la tanco i guardo l’oxigen en algun lloc que no tinc temps d’ubicar. I començo a comptar un segon, i dos, i li noto el nas i les galtes i la calidesa dels llavis de textura tèxtil; i tres i quatre i la mà esquerra i enguantada m’acarona els cabells i el coll i els pits; i cinc i jo l’estrenyo molt fort, com si em faltés l’aire, com si no hi hagués dues mascaretes i quatre guants entre nosaltres; i sis i en arribar al set ens apartem, ens llevem els guants i els guardem fets un bolic dins la butxaca; i agafem l’ampolleta de gel i ens l’escampem arreu del front i les mans i les galtes i el nas i el coll i per tots els racons que hem recorregut durant un contacte massa efímer per deixar-hi una empremta olfactiva, tàctil o vírica.
Llavors ell s’allunya mig metre i mig metre més; i s’aparta un i dos i tres i quatre i cinc segons de mi. I quan la distància de temps i espai és prudencial segons la normativa, ens retirem les mascaretes i ens mirem els llavis que hem imaginat que besàvem sense besar-los. I aleshores ell no diu res, i jo tampoc, i el ni-no-ni-no se sent més a prop, i confiem que no avanci pel mateix carrer que nosaltres. I abans de dir-nos adeu fins no-sabem-quan, jo llanço un petó transgressor i agosarat a l’aire, en la seva direcció, i just abans de donar-me la volta per tornar a la nova normalitat, exclamo: «Respira!».
9
1
