Il·lustració: Eva Armisén
A la recepció t’han donat un mapa i t’han explicat com funciona el pany de seguretat de la porta principal, per si tornes tard. Donen per fet que deixaràs la maleta i sortiràs a estirar les cames pels carrers estrets del casc antic. Només són quarts de set i fa una bona tarda.
Però tu saps que et quedaràs a l’habitació des d’ara i fins demà al matí. Has vingut carregada amb provisions alimentàries i amb feina pendent: l’únic servei que et cal és la contrasenya de la wifi. I no passa cada dia que tinguis una cambra per a tu sola. Una cambra impròpia amb tot al seu lloc i amb un bany on et podràs dutxar sense presses ni interrupcions, mare acaba d’una vegada que em toca a mi.
Ets en una casa artesana del segle XIV reconvertida en hotel. A la comarca de les mil masies, que es troba “a mig camí de tot arreu” i, doncs, a prop d’enlloc. Tens un balcó que sembla una postal, parets de pedra, porticons de fusta de pi, tovalloles blanques, sabons de joguina i un casquet de plàstic dels que van bé quan us visiten els polls.
A mig camí de tot arreu hi fa més fred que a la capital. Durant la nit t’arrauliràs entre els llençols però no se t’acudirà agafar la manta de l’armari. És tot tan estrany –el llit que et ve gran, la tardor avançada, els sons del silenci– que et sents fora de perill, adéu dinosaure vetllant-te l’alè. Aquests murs amb història et fan d’escut. Si et busqués la realitat, no sabria on trobar-te.
