El camí de sempre

El decorat és el mateix però la pel·lícula canvia, ni que m’aferri als costums

De petita, el Diumenge de Rams estrenava roba i anava a beneir el palmó. Avui camino sola vorejant el mar i escoltant cançons. Jersei gruixut i sandàlies: l’uniforme contradictori de cada abril. He ensopegat amb la rajola mal posada del passeig de la Fosca, com tu aquell dilluns. 
 
El cine del poble ha reobert després d’un any i mig. Ahir hi vaig anar a veure Dolor y gloria. “Son tus ojos los que han cambiado, la película es la misma”, diu una actriu al director protagonista.
 
A cala S’Alguer jugo a triar una barraca de pescadors. Me l’enduria posada, amb barca inclosa. Tornant de Castell amb el vestit xop n’escolliré una altra que faci més per a mi. I si baixo a cala Margarida tiraré pedres contra l’aigua: a casa n’hem fet tradició.
 
Faig i desfaig el camí de sempre perquè m’agrada, perquè el conec, perquè és el meu. El decorat és el mateix però la pel·lícula canvia, ni que m’aferri als costums. Abans he ensopegat amb la rajola mal posada del passeig de la Fosca: jo no he caigut.
 
Eva Piquer

Comentaris

    Sofia Abril 17, 2019 10:54 am
    Li direm al senyor Morricone que ens composi el tema principal. Amb una banda sonora que marqui els moments essencials, de pell de gallina, patiu quin final. Que aquestes alçades de la pel·lícula ens falta com l'aire un giro sobtat, que ens foti un "xispasso", que ens faci aguantar fins el pròxim capítol... Almenys fins demà. A aquestes alçades de la pel·lícula- Els Amics de les Arts
    Anònim Abril 17, 2019 11:34 am
    Que maca que ets Eva. Com ho expliques ... es com si ho estigues veient i vivint... jo des del llit estant he fet el camí amb tu!
    Joana Oliva Sala Abril 17, 2019 12:11 pm
    Eva, m'agraden molt els teus articles. Et quedes, sovint, amb les petites coses i això és el que més m'atrau. Jo també escric, ho he fet sempre, des de ben petita, ara als meus 77 anys, ho he deixat de fer. Una abraçada des de Cardedeu.
    Victòria luque Abril 17, 2019 7:51 pm
    M' encanta Eva,reafirmo el comentari anterior,és preciós llegir el que tu descrius tant bé ,tot el que es veu i el q no es veu.Posar paraules a emocions a vivències a records......... Impresionant ,m encanta llegir tot el q escrius
    Anònim Abril 18, 2019 9:19 am
    Es pot dominar la tècnica i escriure molt bé. Es pot tenir màgia per fer viure al lector el protagonisme de la historia més fascinant... I es pot tenir sensibilitat. Tu tens tot això, sempre. Gràcies Eva!
    Marcela Abril 18, 2019 9:33 am
    Gràcies
    Gemma Pascual Abril 18, 2019 10:52 am
    Hola Eva, No ens coneixem, però el camí que descrius també és el meu. Si un dia ens creuem, et diré un "hola" ple d'amor per escalfar-te. Continua caminant, no t'aturis mai. Una abraçada, Gemms
    Anònim Abril 19, 2019 11:39 am
    Quin gust sentir i olorar la saladina de la mar dipositada damunt les algues de la platja. Païna anam a tirar pedres a la mar? M'ha dit el meu net de tres anys. Hem baixat a la cala, hem caminat per damunt l'encoxinat d'algues. En un racó de la platja hem escollit les pedres, i ben carregats ens hem acostat a la vorera. A poc a poc les hem tirat, fent una festa cada vegada que sentíem el "plof" de la pedra dins l'aigua que estava plana i transparent. Aquesta olor de mar, d'aquesta mar primerenca, verge, del mes d'abril que ja no tornarà fins l'any qui ve, ens ha arribat fins al mes profund de les nostres ànimes.
    Sandra Permanyer Abril 19, 2019 12:44 pm
    ...i no sé com t'ho fas. Gràcies!

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...