La cançó dels Soldevila

I no sé ben bé quan vaig descobrir que, de fet, pertanyia a Nina Simone

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Gala Medina

 

No teníem gaire contacte real amb els nostres veïns, però en sabíem força coses. Els Soldevila i els Capdevila compartíem part del cognom i tot el replà del primer pis. L’habitació on dormíem la meva germana i jo donava al seu menjador. Ells eren cinc germans. Sentíem com cantaven a la dutxa; també les pel·lícules que veien al vespre, les exclamacions d’alegria quan desembolicaven els regals de Nadal i la veu del pare dient-los: “Més clar, l’aigua”, una expressió que no sé si m’encuriosia més conceptualment o sintàcticament. 

 
Aquell era el món Soldevila. Nosaltres érem tres; mai cantàvem a la dutxa, ens fèiem regals per Reis i al meu pare no li havia sentit dir mai cap “més clar, l’aigua”. Però, amb el My Baby Just Cares For Mevam obrir una escletxa. Allò, que era d’ells, va passar a ser meu. La posaven diumenge al matí, coincidia amb els feixos de llum que entraven a través de les nostres persianes mal ajustades, i em reafirmava en la consciència feliç de l’avui puc dormir més.
 
Em quedava escoltant la música de principi a fi. La coneixia i m’hi avançava. Allò era ritme. I en la part instrumental, tota jo ja era cançó. A casa, no l’havíem posat mai. No érem de jazz. Amb el temps vaig constatar que aquella era una melodia popular i que fins i tot servia per fer un anunci. Per mi, era (i és) la cançó dels Soldevila, i no sé ben bé quan vaig descobrir que, de fet, pertanyia a Nina Simone. I, encara abans, a Frank Sinatra i a Nat King Cole.
 
Conscient que mai he sabut recordar títols ni buscar-los; que no sóc fan de ben bé ningú i que no he anat a gaires concerts, els meus únics prescriptors musicals han estat els encontres casuals i atzarosos o les recomanacions entusiastes dels més propers. La meva petita fonoteca interior s’ha creat a base de molts soldeviles: de tots aquells que han compartit la seva música, volent-ho o sense voler. Que les parets de casa fossin primes –ara ho veig– va ser una sort. 

Comentaris

    Gabriela Gener 8, 2016 9:43 am
    Yo también tengo mi fonoteca a base de casualidades. Nunca he tenido una gran pasión por la música es una asignatura pendiente quizás. Lo bueno es q muchas canciones me recuerdan momentos de mi vida ya q son las canciones las q han venido a mí en lugar de yo interesarme por ellas. Felicitats Ester!
    Cruz Gener 13, 2016 11:26 am
    "I en la part instrumental, tota jo ja era cançó." M'encanta!

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...