La cançó dels Soldevila

No teníem gaire contacte real amb els nostres veïns, però en sabíem força coses. Els Soldevila i els Capdevila compartíem part del cognom i tot el replà del primer pis. L’habitació on dormíem la meva germana i jo donava al seu menjador. Ells eren cinc germans. Sentíem com cantaven a la dutxa; també les pel·lícules que veien al vespre, les exclamacions d’alegria quan desembolicaven els regals de Nadal i la veu del pare dient-los: “Més clar, l’aigua”, una expressió que no sé si m’encuriosia més conceptualment o sintàcticament.

Aquell era el món Soldevila. Nosaltres érem tres; mai cantàvem a la dutxa, ens fèiem regals per Reis i al meu pare no li havia sentit dir mai cap “més clar, l’aigua”. Però, amb el My Baby Just Cares For Me, vam obrir una escletxa. Allò, que era d’ells, va passar a ser meu. La posaven diumenge al matí, coincidia amb els feixos de llum que entraven a través de les nostres persianes mal ajustades, i em reafirmava en la consciència feliç de l’avui puc dormir més.

Em quedava escoltant la música de principi a fi. La coneixia i m’hi avançava. Allò era ritme. I en la part instrumental, tota jo ja era cançó. A casa, no l’havíem posat mai. No érem de jazz. Amb el temps vaig constatar que aquella era una melodia popular i que fins i tot servia per fer un anunci. Per mi, era (i és) la cançó dels Soldevila, i no sé ben bé quan vaig descobrir que, de fet, pertanyia a Nina Simone. I, encara abans, a Frank Sinatra i a Nat King Cole.

Conscient que mai he sabut recordar títols ni buscar-los; que no sóc fan de ben bé ningú i que no he anat a gaires concerts, els meus únics prescriptors musicals han estat els encontres casuals i atzarosos o les recomanacions entusiastes dels més propers. La meva petita fonoteca interior s’ha creat a base de molts soldeviles: de tots aquells que han compartit la seva música, volent-ho o sense voler. Que les parets de casa fossin primes –ara ho veig– va ser una sort.