Quan ets una criatura no tens idea de què és ser gran. T’ho imagines per l’aparador de vida adulta que et són els pares, els mestres, les persones que veus al carrer, els anuncis, però no ho saps. I la idea que te’n fas, crec recordar, surt de la possibilitat d’eliminar els límits que et fastiguegen –va, a dormir; tens deures?; prou olives, que n’hi ha d’haver per a tothom.
Ser adult és viure el turment de Prometeu. El temps passa com una àliga afamada, una bèstia que et devora cada dia un fetge que l’endemà serà intacte altre cop perquè la vida hi pugui burxar de nou. I tu, adult, t’hi mig resignes encadenat a un rocam que no saps ben bé on és, ensangonat i cansat per aquests atacs diaris.
Estic segura que Prometeu va voler fugir, escapar-se del seu càstig, però atrapat en aquesta tortura sobrenatural devia pensar que, almenys, hagués estat bé que canviés de tant en tant: que un ratolí d’ulls negres li rosegués els peus o que una serp colossal el comencés a engolir lentament per la mà dreta.
Assumit que de preocupacions i circumstàncies de merda n’hi ha sempre, una esperança molt humana és demanar que, de tant en tant, vinguin de llocs diferents, demanin esforços diferents. Que un dia t’afectin la butxaca, que l’endemà sigui creuar els dits per un amic o que no dormis fins que un fill arribi a casa de matinada.
Prometeu devia demanar varietat amb totes les seves forces, però els déus són molt seus, ja se sap. Jo fa un any i mig vaig voler canviar de problemes. Al cap d’un mes va esclatar una pandèmia mundial.
