Foto: Edu Grande
Vaig trepitjar per primera vegada les rajoles fosques del carrer Tallers de Barcelona durant el primer any d’universitat. Era el 2000, dies d’histèria semicol·lectiva i innocent, on planava una maquiavèl·lica idea que resava que, amb el canvi de xifres que portava el nou mil·lenni, s’enfonsaria un precari i adolescent sistema informàtic global. Després de vendre algun programa en forma de pedaç que prometia solucionar-ho, res de tot això, és clar, va passar. Al cap de poc, el món s’enfonsaria ell sol. En aquell col·lapse, hi hagué també petits naixements.
La meva primera visita al carrer Tallers va ser un amor a primera vista. Si heu nascut ja en aquest segle no en tindreu –potser– constància, però abans, la primera cantonada situada a l’esquerra de La Rambla obria un carrer ple de botigues de música i instruments. Avui, dos o tres d’aquests establiments en són una reminiscència. Només això. La ciutat aparador i el paradigma econòmic del capitalisme, que per definició és anticultural (si entenem la cultura com una eina de construcció social i debat col·lectiu), han buidat el carrer Tallers d’aquells espais sense fons que tenien una porta petita per on s’hi entrava, i després, un cop a dins, mai més la trobaves si en volies sortir.
El meu primer contacte amb aquest carrer em va fer néixer una estima immesurable cap a la cançó d’autor. En absoluta solitud, en un silenci insubornable instal·lat en mi, vaig trobar el primer disc de Feliu Ventura i un recopilatori de Víctor Jara. No els coneixia. Jo era molt jove i encara no havia fet gaires preguntes incòmodes. Dues setmanes més tard, amb els discos apresos com dos mapes sonors, i amb els diners que havia guanyat durant l’estiu treballant a la piscina del poble, vaig tornar al carrer Tallers per comprar-me la meva primera guitarra, que avui tinc penjada a la paret d’aquí al costat, mentre escric aquestes línies, i la nostàlgia d’un tresor que hem deixat perdre a vegades empeny la tristesa més enfora dels meus dos ulls.
2
0
