Foto: Edu Grande


Vaig trepitjar per primera vegada les rajoles fosques del carrer Tallers de Barcelona durant el primer any d’universitat. Era el 2000, dies d’histèria semicol·lectiva i innocent, on planava una maquiavèl·lica idea que resava que, amb el canvi de xifres que portava el nou mil·lenni, s’enfonsaria un precari i adolescent sistema informàtic global. Després de vendre algun programa en forma de pedaç que prometia solucionar-ho, res de tot això, és clar, va passar. Al cap de poc, el món s’enfonsaria ell sol. En aquell col·lapse, hi hagué també petits naixements.


La meva primera visita al carrer Tallers va ser un amor a primera vista. Si heu nascut ja en aquest segle no en tindreu –potser– constància, però abans, la primera cantonada situada a l’esquerra de La Rambla obria un carrer ple de botigues de música i instruments. Avui, dos o tres d’aquests establiments en són una reminiscència. Només això. La ciutat aparador i el paradigma econòmic del capitalisme, que per definició és anticultural (si entenem la cultura com una eina de construcció social i debat col·lectiu), han buidat el carrer Tallers d’aquells espais sense fons que tenien una porta petita per on s’hi entrava, i després, un cop a dins, mai més la trobaves si en volies sortir.

El meu primer contacte amb aquest carrer em va fer néixer una estima immesurable cap a la cançó d’autor. En absoluta solitud, en un silenci insubornable instal·lat en mi, vaig trobar el primer disc de Feliu Ventura i un recopilatori de Víctor Jara. No els coneixia. Jo era molt jove i encara no havia fet gaires preguntes incòmodes. Dues setmanes més tard, amb els discos apresos com dos mapes sonors, i amb els diners que havia guanyat durant l’estiu treballant a la piscina del poble, vaig tornar al carrer Tallers per comprar-me la meva primera guitarra, que avui tinc penjada a la paret d’aquí al costat, mentre escric aquestes línies, i la nostàlgia d’un tresor que hem deixat perdre a vegades empeny la tristesa més enfora dels meus dos ulls.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Martolina a octubre 15, 2019 | 19:27
    Martolina octubre 15, 2019 | 19:27
    Quan he llegit el titular, m'ha recorregut una esgarrifança per l'esquena, no se si del fred que fa avui o de la nostàlgia dels 18 anys, el carrer Tallers, lluny del poble on haviem crescut, era ple de gent amb història, música i músics, idees i somnis...

Nou comentari

El piano

Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix