Foto: Ronn aka
Ningú t’avisarà, ara que ets menuda i ets xiqueta, que arribarà un dia en què hauràs de decidir una cosa així. Veuràs que tothom te’n parlarà com si això sorgís de manera natural. Com qui va pel bosc de la vida i un dia es troba un bolet.
Ningú no t’advertirà que ara tens deu anys i jugues a la platja de la Marquesa amb ta cosina mentre tons iaios caminen amunt i avall de la voreta, que diuen que si és tan bo per a la circulació, però demà (demà mateix) en tindràs trenta-cinc, així, de cop, sense saber com t’hi hauràs plantat, i és possible que et trobis que no hagis conegut mai cap mitja taronja que et fecundi i amb qui formar una família normativa. (Ah, que no saps què vol dir normativa? No pateixis, és una cosa ridícula que ja t’explicaré en una altra carta).
Potser tampoc hauràs pogut encara fer prou mèrits per accedir al lloc de feina que sempre dones per fet que tindràs, quan tothom et pregunta què vols ser de gran i tu contestes entusiasmada. Tampoc t’explicaran, per no espantar-te, que per viure normal a la ciutat necessitaràs molts de diners. Que potser et veuràs, en aquesta edat que ara et sembla tan i tan adulta i llunyana però creu-me que no l’és, compartint pis amb estranys o –no riguis– vivint amb els pares.
Ningú no t’avisarà que un matí qualsevol et despertaràs i per dins seràs igual-igual que ets ara, però per fora tindràs trenta-cinc anys i una ginecòloga al davant assegurant-te que, xiqueta, a partir d’avui, d’ara mateix, la teua fertilitat comença a caure en picat. Que vagis fent un pensament, si és que vols ser una mama com la mama teua. Que serà cosa d’ara o de pràcticament mai.
Ningú no t’ho dirà, que els teus companys de classe, els que juguen a futbol al pati i us emprenyen, aquest problema no el tindran. Que aquest rellotge no corre igual de de pressa per a ells. Ells podran pensar-s’ho uns quants anys més (tants anys com vulguin, de fet), buscar una nòvia més jove, fer una cosa que els grans en diem fer currículum durant més temps, sense sentir que estiguin renunciant a la mel de romer de l’amor.
Ah, i veient que aquesta és una de les poques coses que segurament sí que t’explicaran, has de saber que no tens per què sentir, en cap moment, com una mena de fibló rosat travessant-te el pit carregat d’amor blanc, o esperar cap mena d’aparició de la verge en forma del que anomenen –és possible que fins i tot a hores d’ara ja n’hagis sentit a parlar– instint maternal. No ho esperis, és mentida. És tan fàcil com que hi ha gent a qui li agraden els xiquets i gent a qui no. En diuen instint maternal però en realitat es diu pressa. O pressió, que això sí que ho sentiràs.
I veuràs que mentre la vida passa a les vides de tants altres que sí que han topat amb l’amor normatiu com qui topa amb un rovelló baix la brancada d’un pi, arribarà un moment a partir del qual la teua s’aturarà uns minuts cada dia, per decidir amb pressa si vols ser una mama com la mama teua o si no.
I tant de bo t’avisi algú, però per si de cas, has de saber que no seràs menys dona per no tenir fills, ni seràs una ovella més que segueix el ramat si en tens. Vull dir que si la vida fos un joc, un partit de bàsquet, posem per cas, et puc assegurar que més enllà de l’equip que escollissis, guanyaries tu.
24
0
