Una casa, una flor

Creixeran les tulipes als testos on ara només hi ha terra negra

Foto: Ylanite Koppens / Pexels


Les nebodes em regalen un dibuix de pedretes (una casa, una flor), i m’imagino el fum que surt de la xemeneia de blavons. A dins fa olor de brasa i de pa torrat fregat amb all. Oli d’oliva. I ell arriba al migdia a portar-me llimones i brou per al refredat, i ens asseiem al balcó, al sol insòlit de novembre, i recordo la casa i la flor que m’han regalat les seves filles i penso que aquest pis s’hi assembla una mica. Que encara no, però algun dia, potser al març, creixeran les tulipes als testos on ara només hi ha terra negra. La llar de foc me la pinto a l’oli mentre ell fuma i riu i jo recordo un refugi secret, un cau ocult entre falgueres, i una casa dalt d’un arbre on no em vaig atrevir a pujar mai. Un rierol que separa el paradís de l’infern. Una porta que s’obre i em salva. Xerrem i riem i es desemboira una mica la febre. Ell també fa abraçades grans com. Quan se’n va, escalfo el brou i veig el fum que surt per una xemeneia de blavons.  






* text publicat al blog La vida té vida pròpia.

 

Nou comentari