Cases casa

Queda l'estranyesa dels anys de bloqueig i dels bucles infinits, absurds, desconcertadament inútils

Foto: marc falardeau

 

Un vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons que s’obren sense que ho haguessis previst. O sí, perquè fa dies –fa nits– que somies cases que et són niu i et són refugi, que respiren verd i obren finestres perquè l’aire no s’enrareixi. Que t’abriguen el cos les nits d’hivern que encara han de venir. Cases niu, cases verd, cases casa. Dir la ràbia ha fet desaparèixer la ràbia. Queda l’esgotament, una última nit en blanc –ara mateix dormiries dotze hores seguides si els dits no t’haguessin dut fins al teclat després del vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons, d’abraçades amigues que travessen l’ànima i la calmen–, queda l’estranyesa dels anys de bloqueig i dels bucles infinits, absurds, desconcertadament inútils. N’aprendrem, aquest cop. Tu mai no vas callar el dolor, ni la pena ni la ràbia, i tothom va estimar-te fins a la pols de les cendres. Jo vaig estimar-te i t’estimo fins a la pols de les cendres. El que eres, el que ploraves, el que reies. Les teves bromes fàcils, els teus jocs de paraules, la teva tendresa disfressada de brusquedat. I t’he enyorat tant avui, t’he recordat tant avui, amb el teu vestit d’estiu esquitxat de flors vermelles, amb les teves mans rugoses que sempre feien olor de ceba, olor d’all, olor de farina, amb la teva presència incontestable, la teva veu fosca, les teves cançons desafinades. T’he enyorat tant avui, t’he volgut amb mi tant avui. “Qué pasó, mijita?”, m’hauries dit fa uns dies, si m’haguessis vist trencar-me un migdia lluminós de diumenge. I jo t’hauria dit, com va dir la neboda després de caure, “en ves de fer així he fet una voltereta i m’he fet mal aquí…”, en comptes de fer el que volia he girat a l’inrevés i m’ha tornat a esclatar el dolor a la cara. I fa mal, molt de mal, t’hauria dit. I tu m’hauries agafat el cor i hauries bufat damunt de la ferida –sana, sana, culito de rana–, i jo hauria estimat per sempre la teva veu fosca, el teu taral·leig desafinat, la teva olor d’all i de farina, de cuina de casa, de casa casa.  



* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Comentaris

    Margurú Setembre 16, 2017 8:37 pm
    Jo tant, tant, t'enyoro cada dia, el teu somriure, la teva olor, tota tu mare
    Willermina Juny 2, 2021 10:35 am
    Quin text tan i tan bonic! Gràcies per escriure'l!

Nou comentari