Foto: Mariya Prokopyuk
Les cireres que recordo provenien de dos arbres: el bo i el no tan bo. Nosaltres ens les menjàvem de qualsevol dels dos. Per sort, i contra tot pronòstic, els ocells preferien les cireres més insípides, i així no havíem de competir-hi tant.
L’escenari: cel blau, fulles verdes, cireres vermelles i formigues apressades. Nosaltres hi posàvem: escala, mans, un parell de nocaiguis i un mínim d’estratègia. M’encantava enfilar-me a l’arbre, situar-me en el punt just i arrencar les cireres de dues en dues. Menjar-les ja no em feia tanta il·lusió, encara que m’hi esforçava. Hauria volgut que m’agradessin, com també hauria donat l’ànima per saber obrir les pipes (només era capaç de tastar-ne la sal per fora) o fer bombolles amb el xiclet.
Al vespre, al final del sopar, iniciàvem el ritual de les cireres. Tots anaven més ràpid que jo. Però tampoc m’importava gaire, perquè el que de debò volia era participar-hi: es tractava de netejar les cireres en un bol d’aigua i deixar els pinyols en el plat, cadascú el seu. Les degustàvem –ara una de molt dolça, després una altra de menys intensa– amb una concentració digna dels millors xefs. I a mi m’agradava pensar que allò era un episodi neandertal. De sobte, la meva família es convertia en un clan antic i genuí, unit pel fet de seure a la mateixa taula. Quan menjàvem cireres no calia parlar. Les cireres feien tribu, feien vincle, i alhora eren promesa d’aire tebi, de dia llarg, crits d’oreneta, final de curs i primavera. I, abans de saber que el temps de les cireres ja l’havien cantat molts altres, sentia que allò s’acostava molt a la felicitat. Potser ho era i tot.
Però d’això en sóc més conscient ara; ara que les cireres són contemporànies; ara que sé que és una fruita rica en vitamines i minerals, i ara que me les trobo en capses als supermercats quan la primavera ja fa dies que ha tret el nas.
0
0
