Foto: Gemma Ventura
He obert la finestra perquè plou. I quan plou oloro l’aire i em sembla que soc pels carrers de Galway. I com les plantes del jardí del veí, revisc. I el verd és més verd, i la terra sembla més viva que el cel. He obert la finestra, i la fusta està corcada. La pintura se’n desprèn amb tires fines que es cargolen cap enfora.
I couldn’t feel, so I learn to touch. Cohen canta. I toco una estella amb un clau que la travessa, i cau a la taula. Did I ever love you, did I ever need you, did I ever fight you? Aiaiai, take this waltz, take this waltz, take this broken waist in your hand.
Plou. És dilluns de Pasqua. Quins claus em travessen a mi? Com seríem tu i jo si ens traguéssim els nostres? Què veuríem a través del foradet? Amb què els taparíem? Seríem uns altres? Ens sentiríem deslliurats o enyorats? L’agafo i el poso al centre de la taula, com si fos un monument, una estàtua que em recorda ves a saber què. Trec el clau i penso què he de treure de dins meu. I llavors el torno a posar, perquè això són coses que un s’ha de preguntar moltes vegades a la vida. Prou que hi ha amors que voldria desterrar. Inseguretats. Mal pensaments. Però és que a vegades jo mateixa em faig de martell.
Fes-te nova la finestra, segur que algú em diria. Però la vull així, vella, esquerdada, que caigui a trossets. Que tingui el seu tacte, el seu temps, que em faci veure la pluja com no la veig en altres vidres. Que quan en toco la fusta és com si toqués la meva pell.
0
0
