Fernando Pessoa
Potser és el tros d’ungla que se’m clava a la pell del dit gros del peu dret. O la safata d’entrada que se m’omple fins al mai. O la dona que m’ha dit de bona fe una cosa de mal gust. O la màscara que he dut posada dos dies seguits. O les factures no cobrades que no sé reclamar. Potser és que he vist molt i he entès molt del que he vist.
Hi ha tantes gotes sospitoses d’haver-me fet vessar que tampoc cal jugar a buscar culpables. Són les dotze del migdia d’un dimecres d’abril i vesso tota jo, per totes bandes.
La Gemma em diu que nedi, l’Ada em diu que dormi, l’Eva m’envia un vídeo amb gratacels i petons. El que queda de mi opta per treure’s les sabates, despenjar el món de fora, enterrar viu el soroll.
Avui ja en tinc prou: que cridin els altres.
0
0
