Foto: Monika Grabkowska
Foto: Monika Grabkowska


Tant que l’esperaves, i t’has perdut el moment en què entrava de puntetes per algun esvoranc de la finestra i acaronava amb la punta dels dits les fulles mig pansides de les plantes del menjador. De cop ja no fa fred a dins de casa i pots sortir al balcó amb la tassa fumejant i les torrades i pensar en els ametllers que tampoc no has vist i en el color del mar i els camps verds de l’illa. Tant que l’esperaves, la calor i les maduixes i l’habitació sense calfreds i les finestres de casa obertes de bat a bat. T’has perdut el moment potser perquè badaves, potser perquè divendres et va entrar l’hivern a dins i vas pensar que ja no en sortiria mai més. I tanmateix és aquí, amb olor de pi i voleiar d’ocells, escalfant-te com les abraçades de les amigues, com la seva olor a frec de galta, com la veu que feia tant de temps que no, com un record suau a cau d’orella (te quiero mucho, poquito, nada).





* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

Comparteix