Comprovacions empíriques

Només pots emetre sentència quan tens l’ànima plena de cicatrius

Foto: Kyrre Gjerstad



Qualsevol cos submergit en un fluid experimenta una força ascensional, vertical i cap amunt, igual al pes del fluid que desallotja. Ho deia Arquímedes, sí. I jo, aplicadeta com era, m’ho vaig aprendre de tirada, no fos cas que –als vuit o nou anys– se m’escapés una informació tan valuosa.
 
Decidida a realitzar l’experiment, m’esperava una estona després que s’enfonsés la pedra que havia estat fent saltar sobre l’aigua del riu. Sota el sol que cremava, i fent una visera amb la mà, esperava que el sòlid en qüestió surés cap amunt. Però això –era de preveure– mai passava.
 
Va ser observant com la iaia preparava la salmorra per a les olives quan vaig entendre alguna cosa més. Estava abocada sobre un cubell blau marí enorme i em va fer un gest perquè m’acostés. Les olives eren dins, cobertes d’aigua. Em va mirar somrient mentre agafava amb cura un ou i el posava, també, dins l’aigua. El veus, com s’enfonsa? Jo, agafada a la vora del recipient, no treia la vista de l’ou que es precipitava cap al fons. Vaig assentir amb el cap. Doncs ara atenta, que faré màgia. Dit i fet. Va començar a tirar sal dins la barreja d’olives, aigua i l’ou víctima del naufragi. Amb les mànigues arremangades fins als colzes, ella feia girar el contingut perquè la sal s’anés dissolent a mesura que l’anava abocant. Jo no entenia res. De sobte, flop! L’ou va surar i l’aparició em va esquitxar les galtes. Veus? Màgia!
 
Poc temps després vaig entendre que el truc residia en el joc de densitats. Molt bé, d’acord. Així doncs, si algun dia em fallen les forces i noto que m’enfonso, espero tenir la sort de comptar amb algú que aboqui la sal necessària i –com si li anés la vida– em faci girar i girar fins que surti impulsada cap a la superfície a respirar de nou.
 
No entraré en detalls de la cara de dubte que posava davant els pèsols bullits del dinar. Les explicacions que m’havien fet a l’escola sobre genètica mendeliana em portaven a sospitar de l’autenticitat del seu color. Eren verds, en realitat? O en el fons eren una mica grocs? Quina decepció. No em podia refiar de les aparences.   
 
També m’estalviaré les posteriors disquisicions mentals que em van produir d’altres descobriments teòrics com ara l’atracció –i repulsió– entre els cossos, la tendència natural al caos que exposa la termodinàmica o la impossibilitat –o no– d’escapar d’un forat negre.
 
Ara bé, després d’algunes –o múltiples– clatellades, la teoria de la relativitat és la que m’he gravat amb foc a la pell. Quin descans poder obrir els ulls a la evidència que el temps no és una constant. Que cadascú el pot fer anar una mica a la seva manera i compartir-lo amb qui vol. És el que tenen les comprovacions empíriques, beneita. Que només pots emetre sentència quan tens l’ànima plena de cicatrius. I la conclusió és senzilla. I contundent. Es tracta d’una qüestió de prioritats: qui estima sempre té temps, la resta són collonades.
 

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...