Foto: Chris Potter


M’ha costat obrir un compte de Facebook. I ja ho sé: és només una finestra cap enfora. Una més. Però ¿què hi puc fer si a mi sempre m’ha agradat més anar d’enfora a endins? Un amic, quan se’n va adonar, es va afanyar a escriure’m: “He vist, atònit, estupefacte, incrèdul, garratibat i en estat de xoc, que t’has creat un perfil al Facebook. I he pensat: CARAJUS!” Carajus, sí. I és tal la meva xarxaindecisió que una companya de feina que desconeix que no m’agrada la cervesa, m’aconsella que abans d’escriure o penjar alguna cosa, me’n prengui una. En fi, que em relaxi, que no pateixi; que no m’hi jugo res; que no sóc tan important, ni jo ni ningú.

Les reticències em vénen de molt lluny, encara que només siguin tres les teories que sempre em ballen pel cap quan penso en les relacions. Hi ha aquella frase tan certa que diu que tots volem que ens valorin pel que creiem que podríem arribar a fer, mentre que la gent s’entesta a valorar-nos (i encara només si tenim sort) per allò que efectivament fem. Tinc també una teoria pròpia, la del 6% –res a veure amb el 3% que va sotraguejar el Parlament–, que és del tot arbitrària, perquè segurament prové de la meva percepció o d’alguna lectura més aviat poc científica. La idea és que tots som grans icebergs i que dels altres, si tot va bé, n’arribem a conèixer una ínfima part. Un 94% queda sempre per descobrir.
I alhora és evident que estem més connectats que mai. Així ho confirma una altra cèlebre creença, que molts donen per bona, segons la qual a dos desconeguts només els separen sis persones. És a dir, si tu i jo no ens hem vist les cares és només perquè no hem trobat encara el nexe d’unió, aquell “tu coneixes a…” que ens acabaria vinculant a tots sense excepció com si fóssim un gran arbre universal. I sembla certa: en la meva brevíssima incursió al Facebook, he vist que els meus amics ja s’havien presentat sense necessitat de mediació. I així he constatat fascinada que els coneguts suposadament desconeguts no només coincideixen en els somnis. Es veu que ja fa temps que poblen les xarxes.
Resumint: si cometo un error de cortesia serà un entre tants altres; no passa res. I el que compta és que podré compartir informació, interessos i emocions. No m’enganyo: sé d’entrada que no podré passar per nativa digital, de la mateixa manera que, per bona intenció que hi posi, no pensaré mai com un budista tibetà. Però hi ha una altra por més íntima, que va més enllà de l’adequació o no. Té a veure amb perdre una part de privadesa, i també de temps –tan limitat ell–, que sempre m’ha resultat preciosa. I obrir o no obrir un Facebook és el símbol d’aquest repte: relacionar-se, fer i acomplir projectes mantenint intacta la capacitat de parar, pensar i ser.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Moonlight Shadow

I stay, I pray / See you in heaven one day
Comparteix

Delirio de grandeza

Espero con el tiempo justiciero / que retornes buscando una ilusión de amor
Comparteix

Raindrops Keep Fallin’ on My Head

I'm never gonna stop the rain by complaining
Comparteix

Could You Be Loved

We've got a mind of our own/ So go to hell if what you're thinking is not right

Passadís

Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants
Comparteix

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021
Comparteix

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià

Comparteix