Foto: Chris Potter
M’ha costat obrir un compte de Facebook. I ja ho sé: és només una finestra cap enfora. Una més. Però ¿què hi puc fer si a mi sempre m’ha agradat més anar d’enfora a endins? Un amic, quan se’n va adonar, es va afanyar a escriure’m: “He vist, atònit, estupefacte, incrèdul, garratibat i en estat de xoc, que t’has creat un perfil al Facebook. I he pensat: CARAJUS!” Carajus, sí. I és tal la meva xarxaindecisió que una companya de feina que desconeix que no m’agrada la cervesa, m’aconsella que abans d’escriure o penjar alguna cosa, me’n prengui una. En fi, que em relaxi, que no pateixi; que no m’hi jugo res; que no sóc tan important, ni jo ni ningú.
Les reticències em vénen de molt lluny, encara que només siguin tres les teories que sempre em ballen pel cap quan penso en les relacions. Hi ha aquella frase tan certa que diu que tots volem que ens valorin pel que creiem que podríem arribar a fer, mentre que la gent s’entesta a valorar-nos (i encara només si tenim sort) per allò que efectivament fem. Tinc també una teoria pròpia, la del 6% –res a veure amb el 3% que va sotraguejar el Parlament–, que és del tot arbitrària, perquè segurament prové de la meva percepció o d’alguna lectura més aviat poc científica. La idea és que tots som grans icebergs i que dels altres, si tot va bé, n’arribem a conèixer una ínfima part. Un 94% queda sempre per descobrir.
I alhora és evident que estem més connectats que mai. Així ho confirma una altra cèlebre creença, que molts donen per bona, segons la qual a dos desconeguts només els separen sis persones. És a dir, si tu i jo no ens hem vist les cares és només perquè no hem trobat encara el nexe d’unió, aquell “tu coneixes a…” que ens acabaria vinculant a tots sense excepció com si fóssim un gran arbre universal. I sembla certa: en la meva brevíssima incursió al Facebook, he vist que els meus amics ja s’havien presentat sense necessitat de mediació. I així he constatat fascinada que els coneguts suposadament desconeguts no només coincideixen en els somnis. Es veu que ja fa temps que poblen les xarxes.
Resumint: si cometo un error de cortesia serà un entre tants altres; no passa res. I el que compta és que podré compartir informació, interessos i emocions. No m’enganyo: sé d’entrada que no podré passar per nativa digital, de la mateixa manera que, per bona intenció que hi posi, no pensaré mai com un budista tibetà. Però hi ha una altra por més íntima, que va més enllà de l’adequació o no. Té a veure amb perdre una part de privadesa, i també de temps –tan limitat ell–, que sempre m’ha resultat preciosa. I obrir o no obrir un Facebook és el símbol d’aquest repte: relacionar-se, fer i acomplir projectes mantenint intacta la capacitat de parar, pensar i ser.
