Foto: pepperberryfarm
Miro el tomàquet. Recordo els versos de Neruda: se hunde / el cuchillo / en su pulpa viviente, / es una roja / víscera, / un sol / fresco, / profundo, / inagotable. Esgotar-se, s’esgota, he pensat endrapant-ne el darrer tros. Però sí, sí que contenia –conté encara?– certa infinitud, una abundància màgica dins seu… Holaaaa, vols tomàquets? Mira com està la tomaquera!, han cridat els veïns des del terrat de l’altra banda del carrer. Fins ara no havíem parlat gaire, algun hola-què-tal-quina-calor, alguna mirada còmplice temps enrere picant la cassola des del balcó, quan encara picàvem cassoles.
Sí, aquell crit contenia alguna cosa relacionada amb l’abundor, l’opulència. I no perquè la tomaquera estigués ben carregada, que ho estava, sinó per les formes, el gest. Hi ha riquesa, infinitud sovint, en el gest de donar, es tingui el que es tingui. Hi ha omnipotència –ho tindrem tot– en sentir un puja, puja! després de picar el timbre d’una casa on no has estat abans. Hi ha una alteritat fecunda en mirar la casa pròpia des del terrat del davant. Que petita, sempre, que estreta. Quantes altres cases, finestres, terrats i balcons al voltant. Que poca horta, enlloc, ni més enllà, on la ciutat s’acaba.
Entre 2005 i 2013 la producció de tomàquet va disminuir a Catalunya més del 40 per cent i es van perdre unes 900 hectàrees d’aquest cultiu, però no perquè en mengem menys, és que n’importem d’Holanda, es veu, que és líder exportador per a tot el món, amb hivernacles que escalfen a còpia de gas natural i electricitat, estalviant aigua, això sí (hi ha qui diu llavors que és sostenible el tema) i on treballadors i treballadores vinguts de Polònia recol·lecten les esferes vermelles més precises. A mil cinc-cents quilòmetres d’aquí.
Hi ha alguna cosa relacionada amb la supèrbia i la destrucció, al prestatge del súper. Hi ha un punt de subversió en rebre tomàquets del veí, mirar casa teva des del terrat del davant i creuar el carrer de tornada, un capvespre d’estiu, amb ànima de contrabandista.
3
0
