Ara ell dibuixa una rosa i tu escrius. Abans heu anat a la platja, ell s’ha banyat sencer i tu només les cames. El teu idil·li amb el mar avança a poc a poc aquest abril. I encara abans heu anat al carrer Major: li has comprat un llibre per a nens més grans i un peluix de color verd, el monstre de la calma.
D’aquí a poc temps ja no voldrà peluixos, ni et demanarà sisplau si avui que esteu sols pot dormir al teu costat. D’aquí a poc temps ja no li riuran aquests ulls tan grossos quan et vegi d’un tros lluny, ni t’abraçarà com fa ara sempre que el vas a recollir a l’escola o a la coral o a l’esplai.
Però el que més enyoraràs, el que comences a enyorar en tímids rampells de nostàlgia anticipada, serà que no et busqui la mà quan aneu pel carrer. Caminar de la mà del teu fill petit et dona força i ales i escalfor. Et sents i et saps refugi contra les tempestes del món.
Us doneu la mà i, a l’acte, el temps i l’espai encaixen com un vers quan n’encertes les paraules. A la vida deixen de faltar-li peces, els dracs se us mengen a petons i no us cal res més per arraconar la por.
Quan us doneu la mà, tots els monstres de l’univers són el monstre de la calma.
40
3
