​El cos m’avisa

És tan alliberador que algú et llegeixi tal com ets, que t'escolti de debò

Foto: Amanda Tipton


El cos és més intel·ligent que jo. Sempre té la raó. A vegades, per exemple, em vull enganyar i va, quedo amb X que, tot i que no sé què té que em grinyola, potser va bé. I, patapam, quan hi soc, em ve aquell nus enmig del pit. O goso fer allò que, encara que sembli impossible, em fa brillar els ulls només de pensar-hi. I sí, ho intento i, no sé com, va bé. I és així com el cos em fa d’alarma i d’estímul. A vegades són fiblades petites, intuïcions diminutes que venen de ves a saber quin pou de dins meu i que l’acaben encertant. I és gràcies a elles, encara que a vegades les intenti ignorar, que no he perdut el nord.
 
El cos sap que hi ha persones que m’asfixien. A qui no els puc confiar res de mi perquè sé que em trinxarien de nou. I a prop seu soc un gat alerta, pendent de saltar, d’esgarrapar-les o de fugir-ne. Amb elles soc, precisament, el que mai vull ser: la versió més corcada de mi. A algunes, les conec des que vaig néixer. Potser és per això que l’esperança que allò es converteixi en alguna cosa sana, bona, sempre hi és. Però com n’és, d’esgotador, mantenir relacions buides.
 
El cos també sap –i com li agrada, que la vida li ho recordi amb exemples en directe i a càmera lenta– que n’hi ha d’altres que em salven. A vegades els conec de fa poc i els veig poquíssim. Però m’omplen i treuen el millor de mi. Quan hi parlo noto com els nusos se’m desfan. I llavors respiro d’una altra manera, com si dins meu hi cabés més aire que abans. És tan alliberador que algú et llegeixi tal com ets, que t’escolti de debò, que et trobi punts de llum i te’ls ensenyi perquè els facis més grans. Que sigui així de fàcil. És tan alliberador poder ser vidre davant algú que també necessita ser vidre.
 
El cos ho sap, que hi ha relacions que pesen i d’altres que t’eleven. Que n’hi ha que et fan el caminar farragós i d’altres, lleuger. I ho escric per no oblidar-ho mai més: hi ha persones que val la pena que respirin ben lluny de mi i d’altres amb qui la vida –aquesta cosa curta que ens travessa a tota velocitat– té més gust de vida. 

Comentaris

    Anònim Març 18, 2019 9:42 pm
    Abans per desfugar-se anaven ala psicòlegs o terapeutes. Ara ho escriuen digital per escampar-ho als 4 vents
    Anònim Març 19, 2019 7:19 am
    Quanta raó tens! Com es desgotador mantenir relacions buides. I com pot ser que hi hagi persones que t enlairen només pel fet de creure en tu, i de fer-te sentir bé, i d altres, que et corquen
    Anònim Març 19, 2019 12:31 pm
    La senzillesa en què explica tot l'entramat complicat de les relacions humanes, fa que hagi sigut un plaer llegir-lo. M'ha fet sentir recolzada, i m'ha fet sentir-me menys sola.
    Anònim Març 19, 2019 7:16 pm
    Preciós. Tan real...
    Anònim Març 19, 2019 8:54 pm
    Ostres...m'he sentit molt identificada!! Jo fa molts anys que em sento aixis d'ofegada...pero ara a poc a poc intento desenganxar-me d'aquesta persona tan corcada que he tingut al meu costat...em costa molt pero espero aconseguir-ho!!
    Montse Díaz Març 19, 2019 11:38 pm
    Com sempre un escrit preciós. I una última frase per enmarcar, per guardar en la meva llibreta de frases memorables. Gràcies!
    Anònim Març 20, 2019 8:17 am
    Aquest text ha estat la veu interna ,aquella que es reflexiva i ve despres de mals glops. Toxicitat zero.Hem de sumar.nos. i alhora aprendre a escoltar el mes sabi de tots: el nostre cos. Gracies
    Cestmoi Sandra Març 20, 2019 2:20 pm
    Res més a dir... :) Potser un GRÀCIES! :)
    Candela Març 21, 2019 4:04 pm
    Un placer llegir i rellegir aquesta text per tal d'escoltar més el que ens diu el nostre estimat cos!!! Que ens acompanyarà tota la nostra existència. Gràcies
    Marta F Març 22, 2019 7:36 am
    El cos és sagrat, ell sap tot de nosaltres, sap què hem vingut a fer, cap on anem, qui som. Connectar-se amb el cos és connectar-se amb l’ànima. Ignorar-lo és no valorar el més sagrat, el vehicle de l’existència humana. És per això q en les mans hi està escrit el futur i en la mirada, la bellesa de la nostra ànima.
    Anònim Març 22, 2019 9:03 am
    Gràcies per ordenar les paraules d'aquesta manera.
    Montse la australiana Març 22, 2019 10:48 am
    Estic a l'altre banda del món i això és igual a totas les cultures de aquesta terra. Si que el cos ho sap.
    Anònim Març 29, 2019 10:29 pm
    Que bonica escrius la Llengua del cos .
    Anònim Abril 1, 2019 6:06 am
    quina manera més encertada d'explicar les relacions i tan delicadament ben escrita. gràcies!
    Gemxx Agost 25, 2020 10:42 pm
    Bona reflexió de coneixença interior. Trobar qui t'aixampla d'aire, et fa viure de debò i sentir intensitat de vida plàcida i lleugera. El cos ho sap, la intuïció ens guia. Gràcies

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...