Foto: Amanda Tipton


El cos és més intel·ligent que jo. Sempre té la raó. A vegades, per exemple, em vull enganyar i va, quedo amb X que, tot i que no sé què té que em grinyola, potser va bé. I, patapam, quan hi soc, em ve aquell nus enmig del pit. O goso fer allò que, encara que sembli impossible, em fa brillar els ulls només de pensar-hi. I sí, ho intento i, no sé com, va bé. I és així com el cos em fa d’alarma i d’estímul. A vegades són fiblades petites, intuïcions diminutes que venen de ves a saber quin pou de dins meu i que l’acaben encertant. I és gràcies a elles, encara que a vegades les intenti ignorar, que no he perdut el nord.

El cos sap que hi ha persones que m’asfixien. A qui no els puc confiar res de mi perquè sé que em trinxarien de nou. I a prop seu soc un gat alerta, pendent de saltar, d’esgarrapar-les o de fugir-ne. Amb elles soc, precisament, el que mai vull ser: la versió més corcada de mi. A algunes, les conec des que vaig néixer. Potser és per això que l’esperança que allò es converteixi en alguna cosa sana, bona, sempre hi és. Però com n’és, d’esgotador, mantenir relacions buides.

El cos també sap –i com li agrada, que la vida li ho recordi amb exemples en directe i a càmera lenta– que n’hi ha d’altres que em salven. A vegades els conec de fa poc i els veig poquíssim. Però m’omplen i treuen el millor de mi. Quan hi parlo noto com els nusos se’m desfan. I llavors respiro d’una altra manera, com si dins meu hi cabés més aire que abans. És tan alliberador que algú et llegeixi tal com ets, que t’escolti de debò, que et trobi punts de llum i te’ls ensenyi perquè els facis més grans. Que sigui així de fàcil. És tan alliberador poder ser vidre davant algú que també necessita ser vidre.

El cos ho sap, que hi ha relacions que pesen i d’altres que t’eleven. Que n’hi ha que et fan el caminar farragós i d’altres, lleuger. I ho escric per no oblidar-ho mai més: hi ha persones que val la pena que respirin ben lluny de mi i d’altres amb qui la vida –aquesta cosa curta que ens travessa a tota velocitat– té més gust de vida.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a març 18, 2019 | 21:42
    Anònim març 18, 2019 | 21:42
    Abans per desfugar-se anaven ala psicòlegs o terapeutes. Ara ho escriuen digital per escampar-ho als 4 vents
  2. Icona del comentari de: Anònim a març 19, 2019 | 07:19
    Anònim març 19, 2019 | 07:19
    Quanta raó tens! Com es desgotador mantenir relacions buides. I com pot ser que hi hagi persones que t enlairen només pel fet de creure en tu, i de fer-te sentir bé, i d altres, que et corquen
  3. Icona del comentari de: Anònim a març 19, 2019 | 12:31
    Anònim març 19, 2019 | 12:31
    La senzillesa en què explica tot l'entramat complicat de les relacions humanes, fa que hagi sigut un plaer llegir-lo. M'ha fet sentir recolzada, i m'ha fet sentir-me menys sola.
  4. Icona del comentari de: Anònim a març 19, 2019 | 19:16
    Anònim març 19, 2019 | 19:16
    Preciós. Tan real...
  5. Icona del comentari de: Anònim a març 19, 2019 | 20:54
    Anònim març 19, 2019 | 20:54
    Ostres...m'he sentit molt identificada!! Jo fa molts anys que em sento aixis d'ofegada...pero ara a poc a poc intento desenganxar-me d'aquesta persona tan corcada que he tingut al meu costat...em costa molt pero espero aconseguir-ho!!
  6. Icona del comentari de: Montse Díaz a març 19, 2019 | 23:38
    Montse Díaz març 19, 2019 | 23:38
    Com sempre un escrit preciós. I una última frase per enmarcar, per guardar en la meva llibreta de frases memorables. Gràcies!
  7. Icona del comentari de: Anònim a març 20, 2019 | 08:17
    Anònim març 20, 2019 | 08:17
    Aquest text ha estat la veu interna ,aquella que es reflexiva i ve despres de mals glops. Toxicitat zero.Hem de sumar.nos. i alhora aprendre a escoltar el mes sabi de tots: el nostre cos. Gracies
  8. Icona del comentari de: Cestmoi Sandra a març 20, 2019 | 14:20
    Cestmoi Sandra març 20, 2019 | 14:20
    Res més a dir... :) Potser un GRÀCIES! :)
  9. Icona del comentari de: Candela a març 21, 2019 | 16:04
    Candela març 21, 2019 | 16:04
    Un placer llegir i rellegir aquesta text per tal d'escoltar més el que ens diu el nostre estimat cos!!! Que ens acompanyarà tota la nostra existència. Gràcies
  10. Icona del comentari de: Marta F a març 22, 2019 | 07:36
    Marta F març 22, 2019 | 07:36
    El cos és sagrat, ell sap tot de nosaltres, sap què hem vingut a fer, cap on anem, qui som. Connectar-se amb el cos és connectar-se amb l’ànima. Ignorar-lo és no valorar el més sagrat, el vehicle de l’existència humana. És per això q en les mans hi està escrit el futur i en la mirada, la bellesa de la nostra ànima.
  11. Icona del comentari de: Anònim a març 22, 2019 | 09:03
    Anònim març 22, 2019 | 09:03
    Gràcies per ordenar les paraules d'aquesta manera.
  12. Icona del comentari de: Montse la australiana a març 22, 2019 | 10:48
    Montse la australiana març 22, 2019 | 10:48
    Estic a l'altre banda del món i això és igual a totas les cultures de aquesta terra. Si que el cos ho sap.
  13. Icona del comentari de: Anònim a març 29, 2019 | 22:29
    Anònim març 29, 2019 | 22:29
    Que bonica escrius la Llengua del cos .
  14. Icona del comentari de: Anònim a abril 01, 2019 | 06:06
    Anònim abril 01, 2019 | 06:06
    quina manera més encertada d'explicar les relacions i tan delicadament ben escrita. gràcies!
  15. Icona del comentari de: Gemxx a agost 25, 2020 | 22:42
    Gemxx agost 25, 2020 | 22:42
    Bona reflexió de coneixença interior. Trobar qui t'aixampla d'aire, et fa viure de debò i sentir intensitat de vida plàcida i lleugera. El cos ho sap, la intuïció ens guia. Gràcies
  16. Icona del comentari de: Narcís a agost 29, 2022 | 16:08
    Narcís agost 29, 2022 | 16:08
    Molt bo ! PD : llàstima de que a qui volem bé no ens correspongui de la mateixa manera .. així haver de passar, haver de passà' l !
  17. Icona del comentari de: Laura a juny 29, 2023 | 22:17
    Laura juny 29, 2023 | 22:17
    Jo m'he arribat a posar malalta i tot ?

Respon a Marta F Cancel·la les respostes

Comparteix

Icona de pantalla completa