Foto: Nicolò Gritti
Meneija’t, em deia ma iaia quan m’encantava pel mercat abans d’anar cap a casa a fer el dinar. Cuinar era el que millor sabia fer, ma iaia Maria Cinta, i després ja venia cosir. I també cridava el nom de mon iaio d’una manera que per més que els cosins intentem imitar-la, encara no ens en hem sortit: buai, Juanito, dome, pos què vols? (ma iaia ajuntava les paraules dona i home quan s’enfadava). I pobreta, quinze dies després que morís mon iaio, li va agafar una embòlia i es va passar els últims quatre anys de la seva vida veient elefants rosa pel passadís i plorant.
Va ser pitjor encara amb l’altra iaia, que va morir quan sa filla la menuda només tenia divuit anys. I va morir plorant perquè encara no volia morir-se.
De les iaies vaig aprendre –no m’ho van dir elles, ho vaig aprendre jo– que la vida és una merda injusta així de gran. Segur que ja ho has pensat a la teva edat, això, però sempre va bé anar-t’ho repetint com un oix, i així, partint d’aquesta premissa, qualsevol mínima cosa que surti una mica bé potser et dibuixa mig minut de joia a la cara.
En aquella època anava molt sovint a dinar a casa mons iaios Juanito i Maria Cinta perquè vivien just al costat del meu col·legi –que ara és un psiquiàtric, per cert. I va ser llavors que se’m va destapar la predilecció per la gent més gran que jo. De seguida vaig captar que els xiquets estaven com una cabra i els mestres, no. Que els xiquets no tenien filtre i que si se n’havien de riure de tu, mirar-te descarat, dir-te la crua veritat a la cara o partir-te el cor amb una frase amb la indiferència de qui desmantella una mandarina, ho fan i segueixen fent un dibuixet com a bons petits psicòpates. “Ara que t’han posat ulleres ja no vull jugar més amb tu, estàs fea”. Merda, joc ras i patada al ventre. El primer cop que em van partir per la meitat tenia nou anys.
En canvi, em semblava que els grans ja havien posat prou coneixement com per no ferir-me. Per això era d’aquelles repel·lents que cauen millor als professors que als alumnes, als pares dels amiguets que als amiguets. Amb els grans em sentia estranyament protegida de despropòsits. Tenia la sensació que enraonaven molt millor. Em continua passant ara, tot i que ja no som xiquets i ningú no em parteix ja en dos amb una frase perquè els mots que em fereixen ara només me’ls dic jo.
Per això, l’altre dia que passejava pel mercat del poble i vaig veure una iaia que li deia a la neta meneija’t i la xiqueta caminant uns quants metres més enrere, vaig veure-m’hi, allà mateix, ben menuda. I vaig tenir ganes de dir-me moltes coses.
Volia haver-me ajupit davant d’aquella marreca i haver-li dit que era normal, que li passaria, voler plorar i riure a la vegada. Que la resta de la seva vida d’octubre a maig se li posarien les mans tan fredes que li farien mal, que quan tingués molt de fred, també li faria mal l’esquena. Que quan la iaia digués que no hi havia mosquits no la cregués, que jo sabia que a l’habitació no hi cabia ni un mosquit més.
Volia haver-li dit que els xiquets serien dolents, que li partirien el cor abans de saber que això era possible, que no fos bona nena mai, mai. Que ja ho faria bé, que ja se’n sortiria.
I de totes les coses que volia dir-li, voldria haver-li dit que no aprengués mai que la vida és una merda injusta així de gran.
4
0
