Foto: м Ħ ж
L’Aitana tenia onze mesos el matí que va dir adéu a la seva mare sense saber que era un adéu per sempre. Ara té gairebé dos anys i ja sap que la mare –aquesta dona de les fotos, rossa com ella– no tornarà. Quan creixi voldrà saber-ne més coses, i algun dia li hauran d’explicar que l’Ariadna va tenir la desgràcia d’agafar un avió que un copilot suïcida va decidir estavellar als Alps un matí de primavera.
La Maria Àngels, la Pilar i l’Helena tenen més de cinquanta anys i acaben de quedar òrfenes de mare. Les últimes setmanes s’han fet molt llargues: les tres germanes han patit com mai, veient patir la dona que els va dur al ventre. Fins que la Lourdes va deixar de patir i de respirar. Després: la vetlla i el funeral i la paperassa i la gent. I ara, què? Ara han d’aprendre a caminar sense ella, que sempre hi era. No saben com es fa, no saben per on començar. No saben què fer amb aquest dolor immens, amb aquest enyor etern, amb tanta i tanta pena.
L’Adriana tenia vuit anys i una germana de sis quan va morir de càncer la seva mare, la meva cosina. Aquest juliol farà trenta anys que el cos de la Maribel va dir prou. Només en va viure vint-i-nou. “Tots pensem que morirem vells i la mama em va ensenyar que no és així –em diu l’Adriana–. A mi la seva mort m’ha ensenyat a estimar la vida, a no donar res per fet i a valorar cada minut que tinc la sort de viure”.
Que se’t mori la mare. Fa mal només d’escriure-ho. Fa mal i fa por i ja em diràs com coi se suporta una absència així de grossa. Com coi vius sense trencar-te del tot quan no tens una mare que et bressoli, que et consoli, que et digui no passa res o no n’hi ha per tant o te’n sortiràs o –també– ja t’ho faràs o espavila’t sol o a mi no m’hi emboliquis, que reculli els trossets de tu si et fas miques, que sàpiga com estàs sense demanar-t’ho, que sigui a l’altra banda del telèfon quan et cal plorar perquè et fereix el món. Costa d’imaginar que puguis seguir vivint el dia que no pots trucar a la mare per dir-li que se t’ha mort la mare, i ara què.
31
2
