Foto: Chiara Baldassarri
Rosego un nus a la gola des de fa uns quants dies. Se’m va fer d’imprevist, mentre intentava pronunciar en veu alta és que este últim any he sigut molt feliç, mama. A la fe, a la fe de feliç, se’m va fer nus el plor. Va ser perquè me’l vaig aguantar. Vaig notar-ho, com aquell plor se’m regirava per l’esòfag igual que un cuc de seda quan li toca la llum. Això no s’ha de fer perquè després s’hi queda a viure una temporada i molesta. Jo avui encara el tinc aquí, a la gola.
Ho sé que no s’ha de fer, però és que no volia plorar, no allà, no aquell diumenge que feia bon dia després de setmanes de malhora i havíem anat a fer un rapitenc i un variat a la voreta del mar. No davant de tota aquella gent desconeguda que exhibia un estat d’ànim envejable a les altres taules del bar. No al sol, no davant del mar, no per haver dit que havia passat un any molt feliç.
Passa que no volia ser covarda i plorar per estar assumint que tinc por del que vindrà. No volia plorar per haver perdut un altre cop. Per no tornar a saber què fer. Vaig voler fer-me la valenta i em vaig empassar el plor contra la pena del present, contra l’espant de demà.
I avui escric des d’aquest mar obert per on més o menys divago. Mira’m. Crec que no és de covards, al contrari. Crec que s’ha de ser molt valent per matar un amor bonic com un gerani florit, com estiu de vacances, com ballar una lenta sense música.
9
0
