La crosta

La ferida mai no es tanca del tot, però a poc a poc va cicatritzant, i cada cop fa menys mal

Foto: Joan Sorolla


Em desperten de la migdiada les notícies del terror a Barcelona, a tocar de casa. Les xarxes ja en van plenes, hi ha de tot: por, planys, informacions contrastades i sense contrastar, mostres de condol, missatges oficials reclamant calma i ajuda, recomanacions dels mossos ignorades perquè un amic d’un amic m’ha dit (sempre hi ha un amic d’un amic), vergonyosos afanys de protagonisme i merda (sempre hi ha merda).

Em sorprèn la fredor estranya amb què rebo la notícia; m’impacta, esclar, però és un impacte fred que fa més mal al cos que a l’ànima, com si l’ànima ja l’estigués esperant, el cop, des de fa temps, i s’hagués anat preparant. Em sorprèn, però, que pugui estar preparat per entomar un cop així. I m’espanta. 

Ahir a la nit, davant d’un petit desastre que ara resulta ridícul –i que probablement aleshores ja ho era– em deia, precisament i paradoxal, que feia encara més mal perquè ja es veia venir des de feia anys, i no havíem fet res per evitar-ho. Aquí deu estar la diferència, em dic ara, contra aquest terror no s’hi por fer res; o, més ben dit, ja es fa tot el que es pot però el terror sempre troba l’escletxa per on escolar-se com un llot viscós i repugnant. Quan un camió o una furgoneta es poden convertir en armes mortals, és molt difícil fer-hi més. 

És això, em repeteixo, el meu fatalisme que no descansa mai i treu el seu cap fosc d’ocellot de mal averany, fidel, després de cada catàstrofe. 

Però hi ha alguna cosa més. Hi ha una crosta. I si hi ha una crosta és que abans hi va haver una ferida. I sí, no em costa gaire trobar-la, una ferida oberta fa anys. Perquè els morts de Barcelona ja s’havien mort abans a Niça, a Berlín, a Estocolm, a París, a Londres, a Madrid, a Nova York. I m’entren a casa cada nit, travessant la pantalla del televisor, des de Síria, Sierra Leone, des de les aigües del Mediterrani o des d’un hospital infantil de l’Índia. I la ferida mai no es tanca del tot, però a poc a poc va cicatritzant, i cada cop fa menys mal. És trist. És una merda. 

La meva filla de 15 anys s’acaba de despertar de la migdiada i, amb poques paraules –no calen gaires detalls per relatar el terror–, li explico el que ha passat. Es queda parada i comença a plorar. És un plor serè però fons, indeturable. Sa mare l’abraça i jo me la miro, commogut, i envejo aquell plor.
 

Comentaris

    Anònim Agost 18, 2017 10:26 am
    Gracies, em sentía extranya i no sabia perquè, llegir el teu texto m'ha servir per adonar-me de la meva costra
    carles font Agost 18, 2017 12:37 pm
    gracies per ajudar-me a entendre'm
    Anònim Agost 18, 2017 1:58 pm
    M'he sentit identificada amb les teves sensacions. Tenia por pq em sentia inhumana, però és k tb ho esperava....I desgraciadament, el meu presentiment s'ha fet realitat.
    Ágnes Biró Agost 18, 2017 3:56 pm
    Moltes gracies per les paraules exactes, precises, justes... ja no em sento tan estranya
    Anònim Agost 18, 2017 6:21 pm
    Merci per expressar allò que alguns compartim i no sabem molt bé com ens ho podem explicar a nosaltres mateixos i a els altres.És una llàstima que l ànima s acostumi.
    Fran Criado Agost 18, 2017 6:54 pm
    Envejo el plor de la teva filla i la teva capacitat per tornar a obrir-nos la ferida. Gràcies.
    Anònim Agost 18, 2017 8:40 pm
    Qué bé has explicat el que em passa, sols que a mí, com a la teva filla, m'ha sortit el plor.
    Àngel Miguel Agost 18, 2017 10:08 pm
    Aquesta és la sensació que vaig tenir quan em van avisar de l'atemptat . Ho has sabut explicar molt bé.
    Montse A. Agost 18, 2017 10:11 pm
    No hi han paraules de consol per tots els que han perdut algú proper, res tornarà a ser igual, prou injusta que es la vida per ella mateixa que no cal afegir-n'hi mes! perquè han de rebre els que no tenen cap culpa? No entenc quins interessos hi poden haver pel mig per tal que algú amb un mínims de sentiments pugui actuar d'aquesta forma.
    Anònim Agost 19, 2017 12:17 am
    M'he sentit tristament identificada en cada paraula escrita. Gràcies per donar veu als meus sentiments.
    Anònim Agost 19, 2017 12:53 am
    Jo em sentia així fins a aquesta tarda, quan m'he assabentat que el noi que van matar al ford focus blanc era un company d'aquella epoca tan feliç que ès l'escola. Ara mateix no sé com em sento...sol puc apretar les dents...
    Anònim Agost 19, 2017 1:53 am
    No creo que el hecho de saber que no somos los únicos deshumanizados nos deba hacer sentir mejor, o peor aún, nos deba hacer creer que es algo normal. No es normal. No está bien. Si no habeis sentido dolor alguno por el atentado, abrazad almenos esa sensación de culpa por no haberlo sentido. Haced vuestra esa culpa. Sufridla y dejad que os desvele alguna noche. Solo faltaría que conscientes de nuestra deshumanización tratemos de relativizarla. Entonces sí, estará todo perdido.
    Cap por Agost 19, 2017 9:32 am
    Tots suposàvem que podia passar. No obstant l'estat restringia Mossos i ens aillava del pacte antiterrorista . ARA a mitjants unionistes els sap greu l'eficaç i exemplar acció dels mossos. Però tampoc tenim por d'aquestes agressions.
    Anònim Agost 19, 2017 10:53 am
    He plorat en soletat. No consola però em sento persona.
    Ramón Tenerifa Agost 19, 2017 11:03 am
    No es troven paraules apropiades per entendre aquesta boeigeria. Al final mires y penses. Algún día sacabara?
    Tieta Agost 20, 2017 4:35 pm
    Em sap greu reconeixer que ja ens hem acostumat a aquests actes de terror. Pero t'haig de dir que dijous la meva anima va plorar i segueix fent-ho per les persones que sense saber-ho van trobar la mort.
    Anònim Agost 21, 2017 3:53 am
    Me hubiera gustado entender todas esas palabras de dolor. Todos de todas las nacionalidades y credos estamos afectados. Lastima los que no comprendemos el catalan2017

Respon a Àngel Miguel Cancel·la les respostes