La cua del súper

I veu de sobte que una traça, un espontani, pretén colar-se just davant seu

 

Foto: Marco Verch

 


Vostè és aquí, a la cua del súper. Entén que ha de posar-se just darrere de l’última persona. Entén també, perquè així ha estat sempre, que la posició a la cua no depèn de si una persona porta molta o poca cosa, ni de si és gran, està cansada o fa tard. El que importa és l’ordre d’arribada. De la mateixa manera que, estranyament, els impostos gravats als productes que veu lliscar per la cinta són els mateixos per a tothom.

Vostè és aquí, l’últim de la fila, i sosté unes galetes sense gluten, perquè darrerament s’adona que el gluten no li cau bé. O potser el que a vostè no li cau bé és que el gluten no li caigui malament, com a tanta gent, per això insisteix. El cas és que li tranquil·litza una etiqueta que diu free, sigui del que sigui. “Gluten free”, diu aquí. Però en seguir llegint, s’espanta: “Puede contener trazas”. Li és igual de què poden ser las trazas, ja s’ha amoïnat, perquè puede ser, existeix la possibilitat, que les contingui. I les traces l’inquieten, són sempre elements inesperats, obscurs, indocumentats, okupes, polissons sense papers, espontanis que s’han colat a la cadena de producció.

Pensa tot això i veu de sobte que una traça, un espontani, pretén colar-se just davant seu. Ha començat posant-se al seu costat dissimuladament per mirar no sé què i ara va guanyant espai, a poquet a poquet. A vostè no li hauria importat deixar-lo passar. De fet, li ve de gust romandre unes hores sostenint el bé i el mal (el gluten free i les trazas) i mirant la vida avançar en forma de cua. No li importaria doncs cedir-li el pas, però no ho farà. Perquè li molesta enormement que no li hagi demanat permís. Que es pensi que vostè és idiota i no se n’adonarà. O pitjor: que és covard (se n’adonarà i no dirà res). I li molesta també que, en no demanar-li permís, li negui el plaer de la magnanimitat, el plaer de deixar-lo passar. Vostè ho hauria fet, sens dubte, i tots contents.

Però les coses no han anat així i ara vostè és aquí, sospesant què fer davant aquesta traça de comportament inoportú, quan sent una veu: “Passin per aquesta caixa en ordre de cua si us plau”. Li sorprèn que la caixera els digui això de l’ordre-de-cua-si-us-plau, percep el retret que s’hi amaga i entén que en temps passats en aquell súper es van viure lluites desbocades pels primers llocs a la cua d’una caixa que es posava en funcionament. El retret no només li sorprèn, també l’ofèn una mica, però hi veu una oportunitat per desllorigar la situació i passa just en l’ordre que li tocaria, quedant en segon lloc a la nova fila i deixant la traça en posicions llunyanes a l’altra. Malauradament, les persones que s’han quedat davant d’ella porten molt poca cosa, mentre l’única que té vostè davant duu la compra de tota la setmana. I és així com la traça acaba passant per caixa abans que vostè.

Surt del súper i la veu allunyar-se carrer avall. Li fa ràbia no haver sortit abans que ella, no haver guanyat la cursa, malgrat que no recorda per què havia de córrer. Va bé de temps i tot quadra i aquest text és a punt d’acabar-se en el precís instant en què vostè enfila el carrer, obre el paquet de galetes, tomba la cantonada i es pregunta per les noves traces amb què podria ensopegar.

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...