“Existe algo tan inevitable como la muerte i es la vida. ¡Vida, vida, vida!
Piense en la fuerza que hay en el universo, que mueve la tierra,
que hace crecer los árboles. Esa fuerza es la misma que lleva usted dentro, y tiene el valor y la voluntad suficientes para utilizarla.”
Charles Chaplin, Candilejas (1952)
He comprat el calendari vermell de recanvi pel pis i una agenda nova setmana vista. Sec en una cadira disseny Thonet marró fosc i bec un vermut àcid que em fa posar aquella ganyota marca de la casa amb el somriure desviat a l’esquerra. El sol m’escup una llum groga destenyida a les galtes i tinc els dits vermells i encarcarats per un fred que m’ha fet multiplicar per dos el nombre de mantes que tinc sobre el llit. El balcó i el xamfrà de l’Eixample que tinc al davant són els mateixos que fa dues setmanes. Jo no.
Nadal ja ha acabat i aquest any, contra tot pronòstic, ha estat encara més estrany que l’any passat: s’ha confirmat que per molt que les coses vagin malament, es veu que sempre poden anar pitjor. I és que entre mascaretes, tests ràpids a preus abusius i recompte de contactes estrets que en realitat no ho són, a mi m’ha tocat haver d’acomiadar-me de forma prematura d’algú estimat.
I és que es veu que el covid no en té prou a fotre’ns les abraçades, les festes i les matinades als carrers, sinó que també s’endú la bona gent.
I no parlaré de la pena perquè és fonda, recent, compartida i insondable en alguns trams. I no parlaré de com, i particularment en el meu cas, tant temps a una banda de la història no em va preparar per ser a l’altra. Perquè és trist. Perquè és global i perquè és fàcil deixar-se emportar pel fang i, un cop dins, refregar-s’hi.
Perquè potser és ara i en aquests moments que s’ha de fer el cos i el cap i el cor fort i parlar de vida. De com fins i tot al bell mig d’una pandèmia global que té més capítols dels que hauríem pogut imaginar, les coses bones i l’impuls de seguir rodant semblen obrir-se camí amb una facilitat darwiniana a vegades envejable. De com la vida és sense més; per si sola i a tot arreu.
De com la vida és a les paraules d’un home de cabells blancs que, amb els ulls negats, explica una història d’adolescents davant la tomba del seu millor amic. I en un vídeo de sis segons d’una ecografia que captura el cor a cent seixanta batecs per minut de qui ha de néixer per quedar-se. De com la vida és en la cervesa que reuneix cinc amics que fa més d’un any que no es veuen al bar de sempre. I camuflada dins la cançó que fa temps que no pots escoltar quan finalment decideixes posar-te-la per iniciativa pròpia. Surfejant el text d’un autor anglès de fa tres-cents anys, a les butxaques de l’americana de l’avi, sobre els coixins del sofà nou o fins i tot dins d’un plat de sopa.
De com la vida és dins de tots els trens que tornen a casa i als avions que ens porten lluny per començar de zero. De com és, s’aferra i infiltra els molls de l’os fins a esdevenir un costum. Un dia que s’allarga, un missatge que no esperaves, una mà estesa dins un box d’urgències.
El sol il·lumina només l’extrem superior de les façanes del xamfrà i al got no hi queda vermut. No soc la mateixa i no passa res i passa tot. A fora, tan inevitable com la mort, la vida. A dins, tota la força i la voluntat d’utilitzar-la.
