Foto: Lopez
Si els darrers dies de l’any semblen despertar una irresistible passió per la recapitulació i el recull d’experiències passades, els primers inciten a mirar endavant i aventurar tota mena de pronòstics i plans de futur. Com si el febrer, l’agost o l’octubre no fossin moments iguals de bons per mirar d’endevinar què passarà els propers dotze mesos (o onze, o disset, o vint-i-tres, com si al futur li importessin un rave les nostres convencions a l’hora de dividir el temps). En qualsevol cas, aquests dies vénen carregats de prediccions que, a mida que el temps s’encarrega d’esguerrar, són convenientment oblidades. (I és una llàstima, perquè a finals d’any se’n podria fer un recull divertidíssim.)
Però qualsevol moment de l’any és bo per fer pronòstics, de vegades fins i tot per encertar-los. Una nit del mes de maig de l’any 74, el crític musical Jon Landau era en un concert de la Bonnie Raitt al Harvard Square Theather de Cambridge, a Massachusetts. Obria el concert una banda poc coneguda de Nova Jersei amb un paio espellingat al davant anomenat Bruce Springsteen. Uns dies més tard, Landau publicava a la revista The Real Paper una crítica que ja forma part de la història del rock: “Vaig veure el passat del rock’n’roll llambrejar davant els meus ulls. I vaig veure encara una altra cosa: vaig veure el futur del rock and roll i el seu nom és Bruce Springsteen. I en una nit on necessitava sentir-me jove, ell va fer-me sentir com si escoltés música per primera vegada.”
Jo, el divendres a la nit, no necessitava sentir-me especialment jove (ja començo a trobar la gràcia a no passar-me els uns de gener agonitzant) però també vaig veure un trosset de futur; més petitó que el del rock’n’roll, això sí. Al Foment de Martorell –més petit que el Harvard Square Theater de Cambridge, però que, a diferència d’aquest, encara continua obert i acaba de complir setanta-cinc anys– hi feien els Pastufets, un germà petit dels Pastorets que va néixer a Martorell fa nou anys; i, veient en acció els menuts del poble, no m’amoïnaria gaire pel futur del nostre teatre, ni de les nostres tradicions.
Poques hores abans, a Camós, al Pla de l’Estany, havien trobat sa i estalvi el Jordi, el nen de tres anys que s’havia passat vint hores perdut al bosc. Començar l’any amb una bona notícia és una novetat que hauríem de convertir en tradició, com el concert de l’Orquestra Filharmònica de Viena o el concurs de salts de trampolí a Garmisch-Partenkirchen. Més de cinc-centes persones, moltes voluntàries, van participar en la recerca del Jordi. Una gentada que va decidir passar el cap d’any buscant el fill petit d’un família que no coneixien de res.
De vegades tinc la sensació que ens mirem el nostre futur des de fora, com si fos una cosa aliena en la qual no hi tinguéssim res a dir. Ens hem passat els últims mesos de l’any lamentant-nos que el nostre futur estigués en mans d’una persona, o de deu, o de seixanta-dues, o de tres-mil trenta. Afortunadament no és així: ja poden anar decidint el que vulguin, que el futur és nostre i està a les nostres mans; i mentre estigui en mans de gent com la de Camós, jo no m’amoïnaria gaire, tampoc.
