Foto: MP Melián


Quan plovia tot es feia petit, al revés que els dies de sol i el pati de l’escola ple de pols i semblava que a tothom li venia de gust córrer alhora. Els dies que plovia o clarament havia de ploure no m’esqueixava tant fer el camí cap a l’Avet. Sota el paraigua el món era més íntim.

La mamà tenia molta mania de comprar-nos katiuskes ben folradetes de dins, que quan era mestra havia vist nens que de dur-les de plàstic despullat se’ls tornaven els dits blancs de, vés a saber, la humitat, la suor, la calor. I després d’hores i hores dins les botes potser l’endemà fins i tot els saltava la pell i ella no volia que això ens passés al Quim i a mi. Katiuskes, impermeable i paraigua, portàvem totes tres coses tots dos.

L’únic caos amb persones que m’agradava molt era que ens aixopluguéssim tots a l’entrada de l’escola per tancar els paraigües i que alguns sempre se l’enduguessin a la classe i altres sempre el donessin a la mare perquè se l’emportés. Cada actitud corresponia a una manera de fer de cada casa, com posar o no el pa de motlle a la nevera.

Que totes les coses del dia fossin diferents, assegurava la pluja, i tot el que era diferent tenia relació amb fer-lo més acollidor, el dia, ja ho he dit, petit. Enceníem els fluorescents de la classe, la corrua d’anoracs i impermeables dels penjadors brillava de l’aigua una bona estona –perquè sobretot recordo les pluges d’hivern– abans que no s’assecaven.

I segur que començàvem a fer classe més tard, si la senyoreta no vivia a Terrassa i trobava cua a la carretera de Matadepera o que s’havia espatllat el pas a nivell del passeig 22 de juliol. Recordo quan va passar.

La classe finalment començava, no vull enganyar a ningú, i era com sempre. Tret que teníem els llums encesos, la resta, fer el que et demanaven i com t’ho demanaven. Els anoracs ja devien ser secs perquè s’acostava l’hora del pati, dos quarts d’onze, i si no plovia hi aniríem. Que plogui, sisplau, que plogui. I com que ara trio el dia que vull escriure dic que sí, que a dos quarts d’onze plovia a bots i barrals i sempre el comentari de la mestra, que semblava que fossin les vuit del vespre de fosc que es tornava el cel.

Hi ha un fenomen en psicologia que segur que té nom i no és gaire rebuscat que és que tu dius a un nen o persona que quan passi A farà B i l’hi dius sempre i tant que quan acaba passant A, esclar, fa B. Quan plou els nens estan més esverats. I anar-ho reforçant en renyar: què passa quan plou?, que sembleu salvatges! Però 48 metres quadrats delimitats per parets i sostre eren una benedicció tan gran, estimada classe quan plovia, sense pilotes de futbol, grava, sorra, sense bilions de racons amagats des d’on quan xiscles les punxes de veu es queden mudes dins tantes altres veus que han fet, per exemple, un gol.

La senyoreta, fastiguejada, es quedava a la classe i feia un si és no és de vigilar: mig corregia coses mig ens recordava la nostra condició de salvatges perquè plovia, perquè no ens n’oblidéssim, i mentrestant jo mirava per la finestra i pensava que amb la pluja el món era més fàcil perquè l’aire es podia tocar i entendre perquè era d’aigua que anava de dalt a baix i quan era a baix feia bassals o corria carrer avall, si tanta en queia. Es podia explicar tan bé que després d’un dia de pluja no podia sinó desitjar just en arribar a casa que sisplau, que demà torni a ploure.

@esierraserra

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Juak a juliol 26, 2015 | 23:07
    Juak juliol 26, 2015 | 23:07
    Intimista, precisa i relaxada. M'agradat.
  2. Icona del comentari de: Anònim a febrer 17, 2017 | 18:48
    Anònim febrer 17, 2017 | 18:48
    Engarxolats a l'aula, sense poder esvaïr-se....

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix