Foto: Mandy Jouan
La Maria Cols va ser la primera que va portar ferros. Ho va estar anunciant durant setmanes, que els hi posarien, i cada actualització lluentava més i millor el seu paper a la vida. Que bé que ho va saber dosificar. Ni intentava amagar l’orgull, per a què, amb una mirada a l’hora del pati ens congregava per assabentar-nos de qualsevol nova. I no va canviar res un cop els hi van haver posat. Les llagues que li sortien pel fregament, mireu; la capseta on se’ls guardava per menjar. Déu, qui no hauria volgut ser la Maria Cols.
Cada cop que jo anava al dentista resava perquè es produís el miracle i el Dr. Roig volgués parlar amb la mamà de tot allò dels ferros. Per contra, el doctor lloava amb paraules tècniques l’amplada del meu paladar, que les dents m’havien sortit amb tiralínies, va arribar a dir una vegada.
El Dr. Roig parlava suau com a les pel·lícules parlen els avis deprimits i els assassins en sèrie. No era gaire alt, tenia els cabells molt blancs i duia ulleres rodones o gairebé, i no feia servir ni màscara ni guants, que quan es va jubilar i el dentista que es va posar al seu lloc se m’acostava tan protegit jo em senyava internament –ho vaig estar fent molts anys tancant els ulls i movent els globus oculars per dins les conques, per fer la creu, amunt, avall, cap a la dreta i cap a l’esquerra, que sóc esquerrana–, perquè llavors ja havia vist cinema de terror i tenia referents del mal.
Els caps de setmana em servien per desconnectar. La tensió que ens infligia la Maria Cols hauria estat insostenible més de cinc dies seguits. Potser divendres encara em rondaven pel cap les seves paraules de ferros, però la segona ronda de preguntes de l’Un, dos, tres se solia endur la Maria Cols més enllà d’on se pon el sol.
Fins un cap de setmana que vam anar a Andorra amb amics dels meus pares.
Normalment aquestes sortides de cap de setmana eren amb pares de nens de la classe del Quim i els nens de la classe del Quim que corresponguessin a cada parell de pares. Jo solia anar per lliure, i com ho agraïa, però aquest cap de setmana vindrà l’Emma Borràs. La cosina d’un amic del meu germà, una nena que no anava a l’Avet.
A banda de ser pèl-roja i més llesta que jo, l’Emma Borràs era introvertida i no molestava gens. Era pràcticament imperceptible, i jo em moria de ganes de seure prop seu sense dir-nos res i saber que ella sabia de què anava tot allò. I va passar. Però ella va parlar: tinc les dents bé, però tanco tort, dilluns em posaran ferros per adreçar-me la mandíbula.
Jo desconeixia completament que hi havia una modalitat de portar ferros a partir de tenir les dents bé però la mandíbula torta, i es va obrir aquell camí tan ple d’esperança.
Em vaig cuidar que m’expliqués detalladament quina era la pega, i quan vaig haver agafat bé l’angle, l’hi vaig ensenyar perquè em donés el vistiplau: sí, així és com tanco jo, per això em posaran els ferros. Fet.
De nit era fàcil, perquè em posava l’Snoopy entre la galta i el coixí i m’agafava just la mida per tenir la mandíbula ben posada malament. De dia era més complicat, cada dos per tres me’n descuidava i havia de tornar a començar, que volia dir estar molta estona forçant d’entrada i després relaxar.
Allò que passa, un dia em vaig adonar que feia dies que no ho feia i crec que amb encert vaig pensar que seria absurd tornar-hi. Va ser el dia que la Maria Cols ens va fer la mirada a l’hora del pati i ja no pensàvem en els ferros de tant veure’ls-hi i ens diu: ja no m’agrada el blau, ara m’agrada el taronja.
El gir va ser brillant, i el taronja mai no havia agradat a ningú fins llavors. Fins llavors, que ja acostumats a veure ferros a la boca de tothom, ens va haver de començar a agradar el taronja a tots perquè la vida tingués alguna gràcia.
@esierraserra
2
0
