Foto: Pratik Gupta
Foto: Pratik Gupta


De seguida em va semblar que estimar seria una tasca complicada. Encara no tenia vint anys que ja havia guixat L’art d’estimar (de Fromm, el d’Ovidi arribaria més tard) per totes bandes. Potser perquè de petita em van estimar de menys, de gran sempre he estimat de més. L’amor m’ha vessat per tot arreu, però no sempre he sabut estimar bé. He entès l’amor com una mena d’agraïment, de vegades personal, sovint universal –recordo haver llegit que Jane Austen va dir que l’amor neix de la gratitud, però mai no ho he tornat a trobar. També m’ha semblat que l’amor és una curiositat, més desfermada i punxeguda del que és habitual. I, aquí, els curiosos incansables sovint ens hem vist condemnats.

Gairebé per defecte, he estimat de sobte, com si l’amor fos una fiblada, una revelació. Sí, ho sé, Shakespeare –canviant per sempre el destí de les tragèdies per desmuntar els mites de l’amor trobadoresc– ens va ensenyar que l’amor sobtat o bé és còmic –una farsa– o bé, pres massa seriosament, tendeix a la fatalitat –l’autodestrucció inevitable d’allò que mai no ha estat real. Permeteu-me, però, que matisi el mestre eixamplant l’amor més enllà d’un context concret. Parelles, amics, companys de joc o de projectes: recordo els primers instants de gairebé tothom que ha deixat empremta en la meva vida. El moment en què algú deixa de pertànyer a la multitud, per fer-se ben present (ara, aquí). Sempre li dic a una de les meves millors amigues: et vaig estimar de seguida. Estimar sense saber per què, només per intuïció, i que la resta sigui confirmar una hipòtesi (l’amor és una hipòtesi que dura una vida).

Al final de la vintena, ja tocava llegir –guixar– Bauman, que l’amor se’ns escolava, liquat, entre les mans. Sovint no sabíem estar presents i, alhora, vivíem massa –gairebé només– en el present. Ara, a l’era de l’emergent “Indústria 4.0”, Illouz ens adverteix que arriba The end of love (aquest és un llibre que em resisteixo a subratllar). Una apocalipsi que se suma a les moltes altres que tenim pendents. I és que el capitalisme se’ns ha esmunyit fins al moll de l’os, ens doblega qualsevol sinapsi amb l’eficiència d’un prestidigitador trampós. Fa un segle podien tancar la porta, deixar el món a fora fins l’endemà. L’arribada de la ràdio va ser un primer pas: el món reverberant entre les parets de casa. La televisió va instaurar la cultura del sofà: cossos a tocar, ulls a la pantalla. L’smartphone ha anat molt més endins: massa món a les mans. Massa món dins de casa.

Tota la lluita feminista per desconstruir dualitats cartesianes anada en orris. Que no érem cos i ment, que érem carn, cos, un tot, havíem quedat. Però la tecnologia ens esqueixa en dos. Ets però no ets. Hi ets però no hi ets. Et manca el cos, la mirada. I com que no som ben bé, perquè no hi som ben bé, podem dir adeus de tinta digital o esvanir-nos sense rastre i que plani el silenci virtual més gros. Les relacions s’engeguen, hivernen i es tanquen amb la mateixa facilitat que s’il·lumina o s’apaga una pantalla. Llorenç Villalonga omplia Bearn de pàgines debatent l’amor-passió i l’amor-costum, ara n’hauria d’emprar parlant de l’amor-consum. En la cultura de consum, la dualitat imperant és ser consumible o consumidor.

Si Bauman exposava la liquiditat, Illouz argumenta la dissolució. Tot sempre a punt per a l’evaporació. I, ja ho he dit, no parlo només d’un context concret. Parlo de l’amor en general, a l’engròs. Parlo de l’excés, de massa xats oberts, de massa amics, amors, entre les mans. De l’economia de l’atenció. Del superàvit d’opcions, de la manca de temps. De massa compres en línia. Del “si troba res millor, li retornem els diners” aplicat a una app de sexe o amor. De l’efecte Whatsapp, que paralitza els natius digitals si et mig tornes corpori en una trucada a temps real: No em truquis, que entro en pànic, no tinc temps de pensar, de triar què dic, què vull fer. Parlo de les reaccions retardades a convenir. De l’escapisme digital. Dels cossos absents.

Fa dies que soc fora de casa i em ve al cap la Rosa, que té una botiga de poble de les d’abans. L’últim dia, l’escena va anar així: –Ai, em sap greu, m’ho hauràs d’apuntar, m’he descuidat la targeta (un altre cop). –Has de comprar res al súper? –va dir la Rosa obrint el calaix–. Vint euros? O en necessites més? –i va somriure. Fruita, verdura, vi de bota, amor. Coses que pots trobar en una botiga a peu de carrer. Potser l’amor acabarà sent el darrer marge per a la rebel·lió.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Brompton80 a març 24, 2022 | 08:06
    Brompton80 març 24, 2022 | 08:06
    Molt bon relat! Felicitats a l'escriptora Elvira Prado.
  2. Icona del comentari de: Natalia a març 24, 2022 | 11:19
    Natalia març 24, 2022 | 11:19
    "Estimar sense saber per què, només per intuïció, i que la resta sigui confirmar una hipòtesi". Meravellós <3.
  3. Icona del comentari de: Frank Capdet a març 26, 2022 | 01:41
    Frank Capdet març 26, 2022 | 01:41
    M'encanta una reflexió tan àmplia sobre tot l'amor que gastem. "L'economia de l'atenció" és un concepte terrorífic, però tan quotidià... Gràcies, Elvira!

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix