Il·lustració: Pierre
L’Anita venia cada dimarts a la tarda. Compto que poc abans de les cinc, perquè quan jo arribava de l’escola a la baba ja li tenia la primera capa vermella feta i, esclar, abans: treure les pells, fer el massatge amb Nivea o Famos, passar la llima. No posava mai base, com ara, perquè la base era el brillo, i el brillo pràcticament no es feia servir, només, en tot cas, es posava si no s’havia de pintar a sobre de cap altre color. Vermell feia senyora o festa –o fresca, si les ungles eren massa llargues o no es feia la lluna blanca al naixement de l’ungla–, després hi havia rosa o blanc nacrat, més de per tot portar. El brillo sol era esmalt per a noies joves; no és que l’Anita m’ho hagués dit mai, però és l’única pintura que m’era permesa quan li sobrava una estona i em deia vine, nena.
Ja ho sap que s’ha mort la bacallanera?, li preguntava la baba per començar a repassar els morts de la setmana. L’Anita deixava de fer el moviment tan cíclic que semblava nerviós que estigués fent, s’apujava les ulleres i deia senyora Lluïssa, per descans. Per descans. Feia una estona de pensar en la persona morta, perquè posar-se a treballar de seguida després d’haver parlat d’un mort és com deixar-lo de respectar una mica. Jo no sabia mai si era per descans del mort o dels que quedaven, però tampoc no em capficava prou per gratar una mica i descobrir que el que potser volia dir és en pau descansi.
Mentrestant, la mamà ja tenia els deu dits ficats amb traça dins una palanganeta de ceràmica amb aigua tèbia i polsim de sabó de pastilla, semblava com si jugués a alguna cosa de nenes, de tan junts que havia de tenir els dits perquè li cabessin. Les pells se li estovaven, se li tornaven blanques, se li inflaven. A aquelles altures la baba ja tenia la segona capa vermella feta i diria que seca i potser l’Anita ja li havia hagut de dir un parell ben bo de vegades que vigilés, senyora Lluïssa, que li han quedat preciosses i seria llàstima, amb aquesta hermossura de mans que té. I ben cert que era, tenia unes mans molt boniques, la baba.
Senyora Esperança, li deia l’Anita a la mamà, possi les mans sobre la tovallola, que li assecaré els dits, que ara, miri, si vol, podríem començar per les pells. L’hi explicava cada vegada com si fos la primera i com si se li acabés d’acudir. De fet, jo ja esperava –en tot moment sóc amb elles a la taula del menjador per no perdre’m les aromes dels dimarts, acetona, crema hidratant i esmalt– que l’hi digués. I tot seguit la mamà posava les mans sobre la tovallola i li demanava amb cert tacte que li tallés les pells a contrapèl, sisplau, però l’Anita es posava tensa de dignitat i li deia que ella sempre ho havia fet així i que era com ho feia i ho faria sempre, perquè cap altra senyora se li havia queixat, i que aviat faria quaranta anys que no feia altra cosa. La posava al seu lloc.
De cara a l’estiu feia els peus, però només a la baba, la mamà no era d’anar amb sandàlies. Ara, mai sabíem exactament quin dia seria, era l’Anita qui marcava el calendari. Devia arribar i devia demanar el cossi groc, no sé si amb il·lusió als ulls o amb naturalitat, però un dia jo arribava de l’escola i la baba ja duia trossets de cotó fluix entre dit i dit perquè no se li toquessin i hi pogués haver transferència de pintura –vermella– d’ungla a ungla.
A l’Anita se li va morir el Jossep una mica massa tard, es podria haver mort abans, perquè se sabia que no era un bon home, no prou bo per a ella. I va conèixer el Lluís, guàrdia civil retirat, i ens va explicar que un dia ella era a la cuina i ell la va agafar per la cintura per sorpresa i van ballar la música de la ràdio, una escena que segurament no és veritat perquè surt a massa pel·lícules, però que vol dir que aquell home feia coses excepcionals i tan diferents de les que feia i no feia el Jossep. I si és veritat, potser se li van cremar les patates, però com se l’estimava.
Es van adorar profundament tant com van poder i del tot fins al final, perquè al cap de poc de conèixer el Lluís, un dimarts ja no va venir i l’altre tampoc i vam trucar a la seva filla i ens va dir que era morta, tot molt ràpid. Una malaltia. I per respecte als seus respectes, ara ja no escriuré més, perquè tot i que podria explicar que el que més desitjava a la vida era comprar-se conjunts cars de calça i sostenidor, després de parlar d’un mort sempre cal aturar els dits i deixar el temps en apnea.
@esierraserra
2
0
