Desig

Foto: Ana Lignelli

Encara hi pensa, la Neus, i de tant en tant en recorda el perfil esquerre, des d’on se li veia la mà, el dit índex esquerre que aguantava la vara i que l’hi recorda magnífic. Llarg, esplèndid, com els altres dits.

Tant la va trasbalsar, això que ara explicaré, a la Neus, que en va començar a escriure històries compulsives en una pila de llibretes. Una: passejava pel Gòtic, sempre nit d’hivern, amb la mateixa bufanda marró i caminava mirant a terra. Una altra: ella tenia una pastisseria a la plaça de Sant Just i quan estava a punt de tancar, al vespre, fosc, algú entrava. Més: un dia obria la bústia i trobava una postal seva, quaranta-sis anys després. O bé: caminava pel carrer Avinyó i veia un cartell del Palau de la Música que deia que farien Historia der Geburt Jesu Christi, de Heinrich Schütz, l’oratori on es van conèixer; hi tocava el sacabutx. La Neus hi va cantar.

La Neus tenia dinou anys i aquell Nadal van programar Historia der Geburt Jesu Christi per al concert de Nadal del cor de l’església. Vindria, d’Alemanya, una orquestra barroca convidada, joves que tocaven instruments de l’època. Baixó, flauta, clavicèmbal, trompeta barroca, viola de gamba, viola d’amor, violó, sacabutx…

Tota una setmana assajarien junts, orquestra i cor, en una masia del Penedès amb prou espai per a tothom. Els masovers els havien condicionat les habitacions, però només hi havia llar de foc a la sala comuna, on farien els assajos. El primer dia, però, i malgrat la llar de foc, l’estança era gel pur, i de les persones just es veien les parts dels cossos que serien necessàries per fer la mena de música que cadascú havia de fer. Des de la segona fila de contralts la Neus va veure entrar una criatura de qui no hauria sabut dir si duia nom d’home o de dona dins una bufanda marró, de cabells lluents i clars i llargs sota voltes i voltes de bufanda i els ulls foscos. Duia també un abric fins gairebé als peus d’un marró més vermellós que la bufanda, i guants de pell, i es va asseure i va obrir la funda del sacabutx. Per moure’s feia servir ondulacions calmoses i perfumava –només de moure’s– l’aire d’olors liles. Es va treure els guants per agafar el sacabutx i hi va passar un drap de fil que la Neus hauria jurat que ni va tocar. Tot surava, tot el que envoltava aquella criatura de gràcia insofrible, i es va tombar per fer emmudir de rubor qualsevol càlcul de proporcions utòpiques. Faccions netes i indiscutibles per cap convenció canònica de cap època que van mirar la Neus.

La Neus no va poder triar. Se li acostaria encara que no sabés ni mitja paraula d’alemany. Se li acostaria i li tocaria els cabells per substituir les paraules alemanyes que no sabria parlar.

Després de l’assaig i el sopar i de mirar-se i mirar-se cadascú va anar a la seva habitació. La Neus es va asseure al llit i de seguida es va aixecar altra vegada i va anar a la sala comuna i va tornar a la cambra i va baixar i va sortir a fora i sota una mena de cobert, una colla de gent. S’hi va dirigir. Hi era, i d’una mirada li va suplicar que se n’anessin bosc enllà, com més fosc, com més fred, com més vent més lluny.

Van caminar en silenci i algun somriure i la Neus es va aturar quan eren prou lluny dels altres i li va tocar els cabells com havia pensat que els hi tocaria. Feien la mateixa alçada. Després li va agafar les mans per olorar-les-hi i acariciar-s’hi la cara. Feien olor de metall. Li va mirar els deu dits, d’un en un, i es van trobar tan a prop que es van fer un petó des del primer moment desmesurat. Es van aferrar els abrics de voler-se tant i s’haurien fet sang als llavis si no haguessin tornat a la masia per fer l’amor on fos. A la sala comuna, ara que tothom ja es devia haver desat, sobre unes mantes grises que quan havien arribat tapaven cadires amuntegades.

Es van estirar i se’ls van cargolar les robes, i les mans com serps llefiscoses de riu van anar trobant forats per arribar a trossos de pell i apartar-ne roba. I encara les llengües i els cabells, molt més que abans, fins i tot bàrbar. L’abric marró va servir perquè es tapessin. La Neus va notar en la manera com estaven passant les coses que rere aquella beutat tan delicada –de mans que fan surar draps de fil– hi havia la força i els moviments dels homes.

La falta de nom del que li va passar a la Neus aquell hivern li va esbossar els paràmetres a partir dels quals estimaria a qui estimés la resta de la seva vida. Va ser un episodi tan agònic i sense remei que ara, quaranta-sis anys després, encara hi pensa sovint i escolta Schütz i retroba memòria enllà aquella irreflexió, el desig afilat de voler fer l’amor amb una mirada que no saps dins quin cos s’amaga.