Foto: Thomas Hawk
Un amic savi m’ha recomanat que aprofiti aquest estiu estrany per descobrir no pas qui soc, sinó què soc. Què hi ha al fons del fons de mi, suposo que vol dir. La idea de l’autoconeixement m’ennuega una mica, potser perquè l’associo a la tirania de l’autoajuda i el pensament positiu i flors i violes i romaní, ai sí. Però si goso donar una ullada cap endins, així com qui no vol la cosa, em sembla veure-hi la nena que vaig ser, intimidada per un món que li ve ample i llarg de mànigues. Balder per totes bandes. Un món fet a la mida de ningú per on circulen tot d’infants que fan veure que han crescut.
Soc, dec ser, allò que he après. O les malaguanyades ganes d’aprendre que s’esgotaran amb mi mateixa, però que m’ajuden a trobar sentit als detalls que en tenen. Soc un cos que neda i dubta, llegeix i dubta, escriu i dubta. Soc, dec ser, desig i dubte. Desig de continuar vivint i dubte de si en sabré.
Soc la vida que em queda, un passat ple de morts i un futur en extinció. La certesa que l’essencial ja m’ha succeït endolcida amb l’anhel que hagin de venir encara espurnes d’alegria, de plaer, de bellesa, d’amor, d’intel·ligència.
Soc la convicció que hem d’estimar el que tenim en lloc de voler el que ens falta. Soc les tres tasses que ahir vaig llançar contra el terra i la que en va escombrar els trossos. Les fulles de roure al vent i el mar que em bressola. Els nosaltres desfets i els que maldo per crear.
Soc la que no en sap més, però ho seguirà intentant.
51
4
