Foto: Dawid Zawiła
Que sàpigues fugir del soroll i trobar el silenci. Que trobis el silenci en tu. Que tinguis una capsa de llumins llargs a prop. Que no et cremis. Que hi hagi les escales. La barana. Les golfes. I una finestreta de fusta. Que vegis que tot són llocs, que tot són persones. Que duguis l’anell que la Chelo et va posar a la seva paradeta del Carrer, per recordar d’estimar-te, i si no el portes, hi pensis quan et calgui. Que tinguis l’amor disponible. I no enyoris tant el que no pot ser. Que tinguis pau i sentis la llum d’hivern a la cara. Que reconeguis la bellesa de les coses estranyes. Que siguis generosa amb el present. Que facis coses diferents, que duren més.
Que tinguis una barca a prop de casa i sàpigues escoltar el vent. I t’empenyi la intuïció que hi ha alguna cosa més. Que et sàpigues curar. Que siguis més forta que els pensaments destructius. Que quan t’obris una mica, algú et regali un no passa res, no n’hi ha per tant, tot anirà bé, i t’ho creguis. Que et protegeixis de les coses nocives a què t’enganxes mentre t’enganyes. Que no amaguis tan endins allò. Que siguis honesta quan escriguis. Que (et) deixis anar. I que no oblidis com d’excepcional és estar viva.
12
0
