Foto: http://www.casanostracasavostra.cat/
L’Ahmad té 26 anys, però la seva mirada en té deu més. És d’Alep, Síria, i va travessar vuit països en quaranta-cinc dies fins arribar a Salt, fugint de la guerra. Fa poc que ha obert una pastisseria siriana al centre de Girona, on també treballa en Jamal, de 22 anys. Si en Jamal s’hagués quedat a Síria, l’haurien cridat per fer el servei militar, i en un país en conflicte això només vol dir una cosa. Els seus pares i germans segueixen allà, esperant poder venir a Catalunya per reagrupació familiar. La Sumaia va néixer a Girona. El seu pare va marxar de Síria per la repressió política de Hafez Al Assad. El seu fill, l’Amir, m’ha explicat que només ha estat un cop a Síria, quan tenia “zero o un anys” i que algun dia vol tornar-hi, però primer s’ha d’acabar la guerra i que, un cop passi això, “els científics diuen que trigaran cinc anys a deixar-ho tot com estava.”
Vaig passar el dissabte passat amb ells i en Joan Aleix, un altre dels voluntaris de la campanya, entre dolços, gravant una peça sobre la seva història per a la campanya Casa nostra, casa vostra, que pretén tornar a posar sobre la taula la crisi migratòria que viu la Unió Europea. Des que es va signar el vergonyós acord del darrer març no s’han acomplert, ni de lluny, els compromisos d’acollida: de les més de 17,000 persones que havien d’arribar a Espanya, només 516 han estat reubicades o reassentades. Refugiat és un adjectiu que no escau al nom quan en cap cas s’està aixoplugant ningú. I mentre els camps segueixen plens de gent que té la vida completament aturada, sembla que hi ha coses que passen per sobre de la humanitat.
Els governs no estan fent res, però un grup de gent que va viure la realitat dels camps va marxar d’allà amb la promesa de fer-hi alguna cosa. I ho estan fent: Casa nostra, casa vostra, a banda de la seva funció sensibilitzadora i informativa té un objectiu claríssim: fer pressió als governs, interpel·lar-los perquè acullin a tothom que es van comprometre a acollir. Ja n’hi ha prou d’aixecar murs i de no vetllar per la integritat i la dignitat de les persones.
Rebem la informació a còpia d’impactes visuals estremidors i en moltes ocasions sensacionalistes i l’endemà ens n’oblidem, però totes aquestes persones segueixen esperant un lloc segur on viure i refer la seva vida. Un miracle, diria algú. Però en aquests casos els miracles no existeixen i calen solucions urgents, urgentíssimes. Compromisos i protocols que es compleixin.
La voluntat d’acollida per part de la població sens dubte hi és. Som molts els que ens avergonyim, com a éssers humans, que no s’estigui fent res i ja en tenim prou de discursos exculpadors, de solucions dubtoses, de posar pedaços i d’hipocresia.
Si encara no ho heu fet, entreu a Casa nostra, casa vostra i signeu el manifest. Llegiu les històries de la secció Vides aturades, sumeu-vos als diferents actes de la campanya i feu-ne tota la difusió possible. Hem de ser una multitud.
I desobeïm, esclar. Desobeïm en clau humana davant d’aquesta deshumanització ferotge que ens engoleix. Desobeïm urgentment.
