​Els dies s’assemblen (les nits, no)

Què em volen dir tots aquests somnis? Per què em venen a buscar?

Foto: Yan Berthemy


No sé si és dimecres o dijous o diumenge. Els dies s’assemblen, es repeteixen. Les nits, no. Que somio coses estranyes, i avui tornava a primer d’ESO, i no coneixia ningú, i estava marginada, i esforça’t per caure bé. I m’he llevat a quarts de quatre, i, va, tanca els ulls, i menjava un gelat d’una bola amb amics de primària i rèiem i tot d’una em raptaven i com m’escapo d’aquí. I el nòvio de Cadaqués, amb aquella mirada blava i suau: Gemma. Per què la nit em porta, amb tanta exactitud, el passat? Què em volen dir tots aquests somnis? Per què em venen a buscar?

Plou. La setmana passada deia: estic bé, ho porto bé, de debò. I sí, però per què em surten aquest coi de taques vermelles al ventre? Una al·lèrgia. Ara, de què? Plou. I ja tinc mascareta. I el que era anormal ara és normal. I obro una mica la finestra, perquè entri aigua i aire i un ocell, si ho vol. Que l’altre dia vaig veure com una gavina matava un colom, i només en quedaven les dues ales, i amb el bec continuava picant i jo no n’apartava els ulls. I després, mentre feia cua al súper, una furgoneta carregava tres fèretres. I em vaig marejar davant dels iogurts. I vaig trucar a les meves àvies: i si no les veig mai més? I vaig pensar molt en el que em deien, com si pensant-ho ho pogués retenir i recordar-ho sempre. Va, treu-te aquesta paranoia del cap, que estan bé. Ens veurem aviat i dinarem a un lloc ben bo. Ai sí. 

És la mort. És la vida. És el temps. I jo, aquí, en aquest pis de Barcelona. On tant ens desmadrem i ballem Shakira, i bevem i a prendre pel sac tot, com posem un matalàs al balcó, seiem i compartim el silenci. Que ja no miro les notícies, sinó el que tinc al davant: les fulles que tremolen, els veí que sopa, el cel tapat. El punt discretíssim de llum que aquesta nit algú ha encès al terrat del costat.

Nou comentari