Els dies tristos

Dissimula la decepció o la incertesa davant qui no sabrà què fer-ne

Foto: Verne Ho


Apaga els llums massa tard, encén-los abans d’hora. Posa’t molt de sucre al cafè o no te’n posis gens. Davant de l’armari evoca el propi dol i que la tristor esculli el vestit. Renta’t la cara i constata que el patiment és visible a la vorera dels ulls i arreu del front. Somriu sense ganes per recordar-te que si no somrius no és perquè te n’hagis oblidat o perquè ja no en sàpigues, sinó perquè bàsicament i tanmateix i sobretot no et ve de gust. Plora fins que les llàgrimes et descomponguin les faccions o no ploris gens si el cos no t’ho demana.

Esborra les cadències exclamatives en parlar-te en segona persona de singular d’imperatiu, i si pots, i només si vols, evita els imperatius i les exclamacions durant alguns dies. Surt al carrer sense passar pena per les ulleres que la mascareta subratlla i sigues primmirat en la tria dels confidents als quals els diràs estic trist. Redacta mentalment l’epitafi del següent pla que toqui enterrar. Troba a faltar les expectatives i les previsions i els projectes de futur que fa temps que no veus. Deixa que la irritació t’envaeixi mentre escoltes les frases fetes que t’emplacen a relativitzar, i no obstant això i íntimament i només si pots relativitza. Quasi sempre pots. Dissimula la decepció o la incertesa davant qui no sabrà què fer-ne, i que la solidaritat no es perdi pel camí, i que l’empatia sigui el darrer refugi dels desencantats.

Repassa de memòria les peculiaritats del somni que s’ha esmicolat i no l’oblidis mai i estima’n el record, que era un bon somni. Guarda els somnis nous per a més endavant, per a quan no desllueixin, i sobretot separa’ls dels pensaments delicats en passar-los per la centrifugadora. Permet que l’estat d’excepció marqui els ritmes però la lletra posa-la tu quan algunes paraules ja no et facin mal. Balla per la pèrdua o canta a l’esperança o no facis res si avui no hi ha res que et vingui de gust. Viu com si sabessis que el món no viu pendent del teu estat anímic ni d’una foto fixa ni del somriure permanent que no t’acabes ben bé de creure. Però quan arribi el vespre, i especialment a l’hora d’anar a dormir, posa’t o lleva’t el pijama i la roba interior amb moltíssima cura, com si tinguessis ben clar que aquesta és la roba que lluiràs durant l’antesala de l’escenari del teu proper somriure convençut.

Comentaris

    Anònim Febrer 12, 2021 10:46 pm
    Increíble, pell de gallina. Gràcies Laura.
    AnònimMarcel.la Febrer 13, 2021 5:35 pm
    Suau, esta és la parau que m'ha surtit al pensament després de llegir-lo

Nou comentari

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...