El dilema de l’ascensor

Foto: Enrique Céspedes

D’un temps ençà sento que m’estic tornant més radical en molts aspectes. No deu ser cosa de l’edat, perquè les lleis fonamentals de l’univers determinen que ens fem més conservadors a mesura que envellim. No crec que sigui el meu cas, o almenys no en temes com la defensa dels drets LGTBI, les polítiques d’esquerres i –aquí vull anar a parar– el feminisme.

Cada dia que passa em torno més feminista, més intransigent amb els micro i macromasclismes, els pre i els postmasclismes, més crítics amb comentaris, hàbits, acudits i qualsevol cosa que donem per feta però que atempta contra la dignitat de la dona i fa pudor d’heteropatriarcat. Com que sóc home i imperfecte, segurament cometré errors i/o passaré algunes actituds per alt sense adonar-me’n, però la meva intenció és estar sempre atent per evitar-ho. Malgrat això, hi ha situacions en què no tinc ni puta idea de què he de fer. Per exemple, quan agafo l’ascensor.

M’explico. Des que tinc ús de raó, o millor dit, des que tinc pèls a la barba (que són pocs però ja demostren que tinc un sistema hormonal masculí que funciona mitjanament bé) ha passat el mateix: arribo a casa, crido l’ascensor, espero, arriba una noia, li pregunto si puja, em respon que no i veig que prefereix fer servir les escales. Al principi no li vaig donar gaire importància (cadascú escull el moment que vol per fer càrdio), fins que vaig llegir aquest article de Barbijaputa.

En aquell moment vaig entendre que l’afany per pujar a peu de les dones amb les quals em creuava probablement tenia menys a veure amb el fitness i més amb aquesta frase de l’article: “Així com totes les dones som víctimes potencials, tots els homes són botxins potencials”. És a dir, que la dona en qüestió no sap si jo l’agrediré, però com que està acostumada que aquesta sigui una possibilitat plausible, prefereix no arriscar-se i, per tant, no tancar-se en un recambró de dos metres quadrats amb un desconegut. I jo ho entenc i li ofereixo el millor dels meus somriures i em vénen ganes de dir-li “tranquil·la, que sóc maricon, no passarà res”. Però, és clar, callo. I no puc evitar sentir-me culpable.

I dilluns la casualitat va voler que una noia i jo coincidíssim al portal. Tots dos ens dirigíem a l’ascensor, però aquest cop vaig ser jo qui es va avançar i va optar per les escales perquè ella pogués pujar còmodament. Tenia ganes de “fer-ho bé”. El més fotut és que mentre pujava per les escales també em sentia malament. No per la matada dels tres pisos a peu, sinó perquè no sé si el meu acte, en el fons, era masclista.

Pujar a peu va ser un gest cap a algú que vaig suposar que es trobava en una situació de vulnerabilitat. La meva elecció de no constituir una amenaça hauria de ser positiva, però el prejudici que la dona, pel fet de ser-ho, ha de ser protegida pels i dels actes de l’home em genera una contradicció. Si pujo per les escales estic assumint que la dona és dèbil i que necessita el concurs de l’home per obtenir el seu espai de confort? De sobte em vaig sentir com aquests senyors que obren la porta amablement a les dones, els que s’axequen perquè seguin a l’autobús, els que es toquen l’ala del barret mentre diuen “bon dia tingui, senyoreta”… i, com aquestes, tantes i tantes situacions disfressades de bones maneres que no fan altra cosa que subratllar una inferioritat implícita. Pujar per les escales em convertia en un d’aquests senyors?

Segurament no hi ha una resposta única a les meves preguntes, perquè el problema no es troba al vestíbul del meu edifici sinó a fora, al carrer i en tots els segles de submissió que ha patit la dona. Algunes em direu que no necessiteu ni tan sols els meus gestos de merda. Unes altres creureu que els meus dubtes són ridículs. Fins i tot hi haurà qui creurà que tot el que acabo d’escriure també és masclista, ho sé. M’agradaria escoltar-vos a totes (i a tots).

Encara que potser la millor solució és que m’acostumi a pujar sempre a peu fins al tercer pis a partir d’ara, s’esperi qui s’esperi a la planta baixa, sigui home o dona, que al cap i a la fi no és tant d’esforç i els meus glutis necessiten amb urgència una tonificació extra.