A dins

Un migdia qualsevol t'enamores d'uns ulls que probablement no tornaran a mirar-te

Foto: Alba Soler



S’assembla un poc a això: que et fereixi el cel blau d’hivern-primavera i per dins només hi trobis branques nues vinclades per un vent de fa molts anys. Branques seques, branques rígides, branques trencadisses. La recepta és fàcil, i sembla que funciona: aturar el pensament quan entra en bucle, respirar fondo, moure’t una mica, beure només aigua, no fumar gens (no fumar res), dormir vuit hores, no treballar massa. La recepta és fàcil però no sap de cremades a les mans quan frenes de sobte la corda de l’afecte i del desig. Descanses i menges a les hores i vas a dormir abans de les onze, però l’endemà se t’esquerden les branques dels dits quan no t’acullen la carícia, i la tendresa perd el rumb i ets òrfena de nou en una plaça sense fanals ni fonts.

Omples els pulmons i et prens les vitamines i pedales pels carrers del barri vencent totes les excuses de la mandra, però un migdia qualsevol t’enamores d’uns ulls que probablement no tornaran a mirar-te i fuges al mar perquè no saps, en el fons del fons del fons, si podries assumir que per un miracle o per un capritx dels guionistes esbojarrats de la teva vida tornessin a buscar-te. S’assembla una mica a això, el sol de primavera-hivern espetegant contra les pedres dels murs de paret seca i tu vinclada a la vora del camí, estàtua de fusta inerta que deixa lloc sense trobar el seu, que té por de trencar-se si tornen a acaronar-li els cabells un matí qualsevol per despertar-la. I les primeres flors grogues als peus, com una promesa inútil.



* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

Manuel Forcano
I dins el pit / el vol d'un ocell a qui ha defallit sota les ales / l'aire
Més entrades...