El document que en dóna fe

Foto: Ken Mayer

Un dia vas al notari i, quan has de definir la teva professió, et trobes dubtant. Es refereix al que has estudiat? Al que sents per dins? Al que efectivament fas? Al que has dedicat més temps? Al camí que emprendries si comencessis de zero? Mai tens la resposta a punt i sempre et deixes portar per l’impuls del moment. Aquesta vegada, per evitar l’opció aproximada (però no real) del funcionària informes al notari –que no està per disquisicions existencials–, que ets editora. Has tornat a improvisar. És una descripció del que fas a estones.

Quan al cap de deu minuts us entreguen l’escriptura, signada i pagada, la rellegeixes i descobreixes que t’has convertit en una auditora. No és que passi res, perquè no té cap mena d’implicació pràctica, però t’ho mires amb certa sensació d’irrealitat. De fet, ni cal que s’equivoquin. Cada vegada que ho veus tot junt: estat civil-edat-gènere-nacionalitat-filla de, et reconverteixes en espectadora encuriosida de tu mateixa. Se suposa que ets la humana descrita amb els quatre trets que la convenció utilitza per definir-te. Però, per més que ho vulguis, la cosa no va mai amb tu. Amb foto inclosa, la pèrdua d’identitat s’intensifica. És com quan et diuen senyora i mires al teu voltant per buscar-la.

Un altre dia, parlant amb un amic, li dius que és afortunat de ser nòmada. Però en tens prou amb la seva mirada dolguda per entendre que no s’ho ha pres gaire bé. Resulta que el que per a tu equival a aventura, valentia, llibertat i coratge, per a ell és desarrelament, incertesa i un no-sé-on-sóc de gran abast. La discussió que explota arran d’aquest adjectiu aparentment innocent et fa adonar que no hi ha paraules neutres. I que la més benintencionada de les descripcions pot ser un dard mortífer per a qui la rep.

En una traducció, una correctora et canvia un “s’hi trencava el cap” per un “s’hi trencava les banyes”. En els diccionaris comproves que hi conviuen tots dos amigablement i confirmes que són modismes gairebé equivalents. Al llarg de la teva biografia s’han acumulat un munt d’afectuosos “no t’hi trenquis el cap”. I substituir-ho per un asèptic paral·lelisme t’ha causat estranyesa i rebuig visceral. Però ho acceptes perquè, tècnicament parlant, no hi ha res a dir.

Per això, ara que ets tu la que corregeixes textos dels altres, el repte és vigilar amb les traïcions involuntàries i les manies particulars. Els teus matisos són només teus. I també tens present que qualsevol esforç per explicar, definir, concretar i precisar es pot desbaratar en un no res. Ho sabies per experiència, però ara ja tens el document notarial que en dóna fe.