Els dolents

Que tots fem el que podem i que ens solem equivocar

Foto: Andrea Jofre


Llegim de nits plegats al llit. Al seu, que cada dia se’ns fa més just de mida. Que no creixi tant, li dic, que em penja mig cul de la vora del matalàs. Riu del meu cul gros i es fa ample, a veure si em fa caure. Llegim l’estona d’abans de dormir, que jo em penso sempre que serà estona de calma i ell es pren sempre com l’oportunitat d’esgarrapar minuts, de més temps frenètic de pròrroga.

Llegint Així és la vida? de Tomi Ungerer me li ha posat peròs a les respostes fantasioses, a les que no hi troba sentit. El sentit que no troba tampoc –encara– a versos escrits per casa, a textos que rampinya obrint els llibres que remeno amunt i avall. “Hem de respectar també els dolents?”, pregunta una nena a Ungerer. I abans de llegir la resposta escrita deixa anar un NO convençut, que als dolents, ni aigua. 

I li dono la raó amb un però per cua –m’odia els peròs, són sortides d’emergència als túnels. Li dono el millor que tinc i el millor que donen els anys, perspectiva. Que tot no és negre o blanc, i que de dolents sense matisos com els dels contes n’hi ha pocs, que tots fem el que podem i que ens solem equivocar. I fem mal fet i també fem mal, però això no ens fa dolents –o no del tot.

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...