Donem corda a la vida

Hi ha decisions, com la de tenir un fill o la d'estudiar més, de les quals no et sols penedir

 


Sempre que dono corda al rellotge –al meu rellotge automàtic cal donar-n’hi de tant en tant–, recordo Cortázar: Allá en el fondo está la muerte, pero no tenga miedo. Sujete el reloj con una mano, tome con dos dedos la llave de la cuerda, remóntela suavemente”.
 
En Michael té dinou anys, ha acabat l’institut i creu que es posarà a treballar amb el seu pare en el negoci familiar. Li agradaria ser metge, però això vol dir estudiar almenys durant deu anys més. I la perspectiva d’un present sense deures ni exàmens li resulta massa temptadora.
 
Gràcies a l’enginy d’algun creatiu publicitari, en Michael té l’oportunitat de conèixer la persona en qui pot arribar a convertir-se si tria l’opció difícil. Si continua estudiant en lloc d’apostar per la feina fixa al costat del seu pare. Veu ell i veiem nosaltres que en Michael de seixanta-quatre anys no es penedeix gens de la decisió que va prendre quan en tenia dinou. Tornaria a fer exactament el mateix, malgrat els manuals d’anatomia que li amargaven l’existència al principi de la carrera.
 
Desenganyem-nos, la realitat no és un anunci de Samsung. No tenim la garantia que les inversions de futur obtindran recompensa. Malmetre l’avui a canvi d’un demà que no sabem si existeix és arriscat. La jugada també ens pot sortir cara: pot passar que la mort ens esperi a la pròxima volta de corda, o que els imprevistos ens empenyin cap a una altra banda. I deu anys, quan només en tens dinou, són una eternitat.
 
Ara bé: a mi em sembla que hi ha decisions, com la de tenir un fill o la d’estudiar més, de les quals no et sols penedir. El pas per la universitat ha deixat de ser un camí segur per trobar feina, però no s’hi val a dir que no serveix de res. El que no serveix és la ignorància. I perseguir allò que volem és l’única manera d’aconseguir-ho, tant si el destí conspira a favor nostre com si es dedica a fer-nos la traveta. Potser tenim sort i ens toca un rellotge que va a l’hora (i que no s’atura abans d’hora).
 
La meva filla, que fa la mateixa carrera que es planteja fer en Michael, diu que l’anunci m’emociona perquè no soc jo la que ha de perdre la joventut estudiant per damunt de les seves possibilitats. I no li falta raó. Però he tingut vint-i-pocs anys, he invertit temps i esforços en projectes que ja s’han vist recompensats (ella mateixa n’és un bon exemple) i gosaria dir que cremar etapes tampoc té gaire sentit. Fem cas a Cortázar, nina estimada, i donem corda a la vida sense por.
 

Comentaris

    Anònim Juny 22, 2017 1:08 am
    Donem corda a la vida sense por

Nou comentari