Les dones que guareixen les ferides que no es curen

Parla, buida’t, treu la pena perquè no penso marxar fins que no estiguis millor

Foto: Gisella Klein

 

 

Publicava a Twitter fa uns mesos l’estimat divulgador científic Pere Estupinyà que “per a les dones, la comunicació és un fi en si mateixa, i per als homes, és un mitjà per aconseguir un fi.” De sobte vaig entendre unes quantes coses. Això donava certa base a la meva hipòtesi que les dones curen.
 
Cada divendres –gairebé cada divendres– ma germana i jo anem a sopar a casa la mare, les tres soles. Ens contem les penes de la setmana, ens queixem, en fem broma, riem fort. És una dosi de medicina que no sabria d’on més treure-la, perquè a la farmàcia de la Vall d’Hebron, d’aquesta no en tenen.
 
Quan em fa mal pels voltants del pit, ho explico a l’Emma; quan fa massa dies que no ens veiem, truco a la Mireia; quan tinc problemes de debò, necessito la Míriam. Busco excuses per esclatar a riure amb la Marta i la Marina, com quan compartíem pis. I a la Marina a més –això no ho diguis perquè no ho sap ningú– m’escapo alguna nit per veure-la d’amagat.
 
Sé que m’entendràs, vull parlar amb tu. Quan ens veurem, dis-me com ha anat. Fes meus els teus problemes, que ens els repartirem entre les dues i sortirem a menys. Parla, buida’t, treu la pena perquè no penso marxar fins que no estiguis millor. Només elles saben dir-ho d’aquesta manera; de veritat.

No cal ser molt llest per adonar-se que les dones curen, ensenyen, consolen. Que no volen res a canvi. Conversar. Conversem, va, i després tot serà menys blau. Les dones cuiden les altres dones que han caigut en un abisme i guareixen ferides que no es tancaran, prou bé que ho saben. Però ho intenten. No serem nosaltres les que deixem morir somnis només perquè no siguin reals.

No cal que siguis valenta si no vols. No cal que siguis exemple. Ni guapa, ni jove, ni alegre. No siguis tampoc lluitadora. Sigues només per aquí, no gaire lluny d’on sóc jo, que per a mi ja ets perfecta.
 

Comentaris

    M.Assumpta Març 7, 2017 12:26 pm
    Tinguem cura de la relació amb tothom, però molt especialment amb les nostres mares, filles, germanes, amigues. Tenir-ne és el major tresor. Compartir amb elles és un petit bàlsam en els moments difícils. Saber que hi pots comptar, com elles compten amb tu, et fa sentir acompanyada passi el que passi, perquè sempre hi seran, hi serem, incondicionalment.
    monica lopez Març 8, 2017 6:10 pm
    Después de leer este texto creo que las mujeres somos como el ave fénix...Renacemos de nuestras cenizas y cuando estamos juntas nos entendemos y a través de la palabra podemos curar heridas y también cerrarlas.....Yo siempre he necesitado hablar y escribir,,,,creo que en este mundo hay muchos tipos de inteligencia y cada mujer que escucho tiene algo de lo que aprendo.....
    Anònim Març 8, 2017 6:59 pm
    Bé, sí que és ben cert que l'aptitud comprensiva, empàtica o expressiva forma més part, en percentatge, de les dones. Però, jo com a home, també haig de dir que abarco aquestes aptituds i penso que no és qüestió de ser home o dona, és una qüestió de caràcter i fonaments d'una persona. Jo mateix era una persona molt tancada i vaig patir mot per ser-ho, ja que ni tan sols amb la meva família parlava dels meus problemes i molt menys amb amics i gent de fora. Però he après, jo mateix i amb ajuda externa, que el fet d'exposar els problemes que té un mateix a un altre és una tècnica que en l'àmbit de la psicologia és aconsellada fins i tot com a teràpia. Per tant, amb tot això vull dir que iep! d' homes també n'hi ha (tampoc m'atreveixo ara a generalitzar per l'altra banda) d'intel·ligents emocionalment i capaços d'escoltar i entendre a l'altre. També hauria de dir que tinc el caràcter molt més semblant a la meva mare, la qual, d'empatia en té massa i tot, així que pot ser això té alguna cosa a veure amb els gens del nostre DNA! En fi, ho deixo a l'aire i salutacions!
    Anònim Març 14, 2017 4:51 pm
    Lo peor que te puede pasar, es sentirte ignorado. Según el De Masaru Emito, experimento con arroz cocido sometido a estímulos externos, uno con palabras positivas, paz, amor, armonía.. el segundo con palabras negativas:insultos, guerra... al tercero, no le pusieron nada. El resultado: el primero duro mucho tiempo en buen estado, y el tercero se pudrió, rápidamente, ?por que?porque el agua contenida en el arroz, es estimulada por la vibración de las palabras, y el ultimo fue Ignorado...
    Anònim Abril 15, 2020 5:31 pm
    No se si deu ésser cosa de dones més que d'homes , o si es el carácter que duim dins noltros, però quan te trobes amb ell (el silenci) començ a pensar amb les moltes coses bones i també dolentes que al llarg de la vida vas trobant , i no se perquè sempre el records de les bones afegides a les dolentes, me fan més forta i pens que si tens silencis no desitjats, aquets records dels bons moments valen la pena
    Maite Goma Farregut Abril 19, 2020 9:36 am
    Lleixir-ho m'ha fet recordar un 90% a mi, com diu no cal ser perfecte, senzillament saber on sóc sempre.
    Anònim Abril 19, 2020 12:35 pm
    M' ha emocionat llegir aixo, a mi personalment m'hauria agradat molt tenir aquest recolzament femeni del que es parla, he passat una epoca molt dura i m'he sentit molt sola i desemparada, i tristament m' he anat dient a mi mateixa que a qui realment sempre tindre al meu costat es a mi mateixa. Se que es molt trist dir aixo, pero no tothom te la mateixa sort.
    Anònim Abril 19, 2020 6:27 pm
    M'han agradat molt les respostes... No em vull allargar, ni comparar, ni argumentar, ni defensar ara en aquest escrit. Només dir que mn'alegro molt quan un home veu a dins seu que és sensible, i que també pot tenir qualitats, actituts, femenines. Jo com a dona pot ser ja son innates. eEls homes les teniu, pot ser més amagades, pel motiu que sigui. Com dic al principi no es tracta de comoarar_se. La meva opinió es que es tracta de SER I ESTAR present tal I com són I cada un de nosaltres ho pugui viure I representar aquí a la Terra tant com pugui. Fondres entre home I dona amb les dues energies que ja portem dins. Som el masculi del femení I som el femení del masculí. Gràcies
    Ramon Fort Abril 19, 2020 6:54 pm
    Sempre he admirat la capacitat de parlar que teniu les dones. De fet ho envejo i és un dels motius pels que m'agrada tractar amb amigues. Llegint fel que s'ha escrit descobreixo que no és un "pour parler" sinó qu en el fons és provocar l'ocasió de l'altre per tal que es manifesti i tregui el que porta a dintre i se n'alliberi compartint-ho. Pot ser qualsevol assumpte, pot ser la roba, el fills, la feina: SEGUIU TRAIENT TEMES DE SOTA LES PEDRES, si us plau! També amb els homes...
    M. Abril 21, 2020 1:07 pm
    és un tresor, poder compartir amb les amigues, les filles, les cunyades, amb la gent que saps que t.estima i que sap escoltar i moltes vegades han estat una gran ajuda.
    dario Abril 22, 2020 12:12 am
    si les dones curen. Es cert com diu algu per aqui, que tambe alguns homes. Ben cert, aquells homes que la seva part femenina es important. Tots tenim part masculina i part femenina. Depen de la proporcio.
    MTeresa Abril 24, 2020 8:35 am
    I què passa quan no hi ha germanes? Quan la mare es dura, de les d'abans, que només compta la feina i parlar és perdre el temps? Quan no has sapigut o pogut conservar amigues d'aquestes que els hi pots explicar tot sense temor que un dia es giri contra tu? I et veus rodejada d'homes que han crescut creient que el món gira al seu voltant? Que fas? Amb qui plores? Amb qui et buides? Sola....
    Valama Abril 27, 2020 9:32 am
    Intenta ho amb la mare M Teresa segur que ella va patir el mateix i a més que no deuria tenir la sort de que algú li digués que hi havia gent que en parlava i s escoltava.
    AnnaGómez Abril 30, 2020 4:29 pm
    Sí que crec que les dones tenim un prisma especial per entendre quan podem aportar serenor amb les nostres paraules i sovint només escoltar i dient t'entec ja és suficient.Crec que l'edat també compta..jutges molt menys o gens, deixes que la altre esbuidi i et retires quan cal o ofereixes una broma pero destensar i treure ferro. Els Gómez Hi van entrant amb aquesta manera de Fer però el rol.masculí de fermesa i aguantar el tipus encara prevaleix.Tan maco i enriquidor que és compartir febleses també!Poc a poc.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...