Les dones que guareixen les ferides que no es curen

Foto: Gisella Klein

Publicava a Twitter fa uns mesos l’estimat divulgador científic Pere Estupinyà que “per a les dones, la comunicació és un fi en si mateixa, i per als homes, és un mitjà per aconseguir un fi.” De sobte vaig entendre unes quantes coses. Això donava certa base a la meva hipòtesi que les dones curen.

Cada divendres –gairebé cada divendres– ma germana i jo anem a sopar a casa la mare, les tres soles. Ens contem les penes de la setmana, ens queixem, en fem broma, riem fort. És una dosi de medicina que no sabria d’on més treure-la, perquè a la farmàcia de la Vall d’Hebron, d’aquesta no en tenen.

Quan em fa mal pels voltants del pit, ho explico a l’Emma; quan fa massa dies que no ens veiem, truco a la Mireia; quan tinc problemes de debò, necessito la Míriam. Busco excuses per esclatar a riure amb la Marta i la Marina, com quan compartíem pis. I a la Marina a més –això no ho diguis perquè no ho sap ningú– m’escapo alguna nit per veure-la d’amagat.

Sé que m’entendràs, vull parlar amb tu. Quan ens veurem, dis-me com ha anat. Fes meus els teus problemes, que ens els repartirem entre les dues i sortirem a menys. Parla, buida’t, treu la pena perquè no penso marxar fins que no estiguis millor. Només elles saben dir-ho d’aquesta manera; de veritat.

No cal ser molt llest per adonar-se que les dones curen, ensenyen, consolen. Que no volen res a canvi. Conversar. Conversem, va, i després tot serà menys blau. Les dones cuiden les altres dones que han caigut en un abisme i guareixen ferides que no es tancaran, prou bé que ho saben. Però ho intenten. No serem nosaltres les que deixem morir somnis només perquè no siguin reals.

No cal que siguis valenta si no vols. No cal que siguis exemple. Ni guapa, ni jove, ni alegre. No siguis tampoc lluitadora. Sigues només per aquí, no gaire lluny d’on sóc jo, que per a mi ja ets perfecta.