Foto: Floriane Legendre
Només posar un peu a terra després de baixar de l’autobús que ens duia de l’aeroport a Dublín, a ma padrina Consuelo l’esperava per rebre-la amb els braços oberts un senyor borratxo com un pinball. La va abraçar com si fes tota una vida que no es veien. I ma padrina Consuelo es va girar cap a nosaltres i ens va dir: pos xiques, que majos i que amorosos són aquí, que mos vénen a rebre i tot.
És que va haver-hi dos anys seguits en què a les dones de la família ens va agafar per fer vacances juntes. No sé si mai he rigut més que en aquells viatges, segur que sí, però no ho sé. Tampoc no sé per què ja no ho fem. Deu ser l’edat, els diners, la salut. Deu ser la vida mateixa que et porta a no fer les coses que t’alegren la vida.
El dia de Nadal dinem a casa la tia Anna. Ma tia Anna i les altres dones de la meva vida són tot el que els mons petits necessiten per funcionar. La gent no ho sap però és gràcies a elles que el Nadal cada any se celebra, que els fills grans saben plorar, que els germans parlen d’allò que no saben dir.
Les dones de la meva vida són les que cuinen a gust de tothom menys al seu, les que es queden sense abans que algú altre es quedi sense. Les que escolten les queixes de tots a pesar de saber que després ningú no es quedarà a escoltar les seves. Són les que quan tenen febre, es troben bé.
I en aquest matí gelat en què la força de les cames se m’ha degut quedar en algun somni escalant muntanyes, he pensat que va haver-hi un hivern no tan llunyà en què, rodejada de les dones de la meva vida, fèiem viatges i rèiem i no, no ens preocupava gaire si dinaríem o què.
11
1
