El dret a no saber qui sóc

De vegades sospites que allà dins en passa alguna: una batalla sorda, una eufòria o un desconsol sobtats, un mal humor arbitrari, una tristesa inexplicable, una ràbia inoportuna. Però ignores de quin replec prové. Esclates per una funda nòrdica que; per una paraula dita a destemps que; per un dubte o una mirada que; per aquells que et barren el pas i que… I t’agafes fort a un hauria de canviar, però com.

No ets el que hi ha dins. Ets cada una de les interaccions. Et trobes fragmentada en tots els espais que es creen entre els tus i els jos. I també en les interpretacions parcel·lades que construeixes del teu particular allà fora. Veus que és fàcil recloure’t en gàbies definitòries, entrar en rutines que et reafirmen, no moure’t de les creences que funcionen, convence’t que aprens simplement perquè repeteixes, envoltar-te de referents segurs. Encara que vagis en compte amb l’aparença, ets vulnerable a apropiacions alienes. Fas poc ús del dret de rèplica i menys encara del d’autor. De vegades, potser decideixes no mirar gaire endins. No buscar-te per no trobar-te.

Però, com sempre, la incertesa acaba guanyant. “Vosaltres no sabeu res del que em passa”, ens diu Pirandello. “Però és que ni jo mateix en sé res”. I voldries aplicar-t’ho a tu i als altres. I que els altres s’ho apliquessin a ells i a tu. Sense complexos. El dret a no saber qui ets. El dret a no saber qui som. El dret a no saber qui sou. I, com a derivat, o com a gènesi (no ho sé), el dret a no saber, a desconèixer i a continuar dubtant.