Dues mares

Foto: vidstige

Em passa una cosa i aquesta cosa que em passa no puc dir que sigui gaire greu, però una mica greu sí que ho és. Som-hi: resulta que tinc dues mares; bé, no exactament així, a veure si em podeu entendre, tinc una mare, i després tinc una altra dona que m’estima però no és la meva mare, però sí que és la dona del meu pare, no sé si s’entén i és normal que no s’entengui perquè a mi també em va costar una mica d’entendre al principi, però després t’hi acostumes i ja ho entens i ho pots explicar tants cops com vulguis perquè ja saps com va.

El problema, aquesta cosa una mica greu que em passa, és que no sé com dir-li a aquesta mare que no és una mare, perquè quan em pregunten qui és, només puc dir que és la dona del meu pare, mai puc dir que és la meva _____ i deixo aquest espai en blanc perquè realment no puc dir una paraula per anomenar-la. És una mica estrany que tinguem paraules per dir taula, pissarra o cel, i no en tinguem per dir _____, oi?, a mi em sembla bastant estrany. I encara em sembla més curiós que la meva mare de veritat, si se’m permet aquesta expressió… dic que em sembla una bajanada que la mare hagi de morir perquè aquesta dona del meu pare pugui tenir un nom, i aquest nom sigui madrastra. És a dir, que si aquesta dona m’adopta, és la meva mare adoptiva i puc dir-li mare; si em quedo òrfena, és la meva madrastra; però si tots som vius i estem contents i tenim pare i mare i una família i fins i tot dues famílies i dues cases, no és ningú, només la dona del meu pare. Què, com ho veieu?

He estat pensant i el diccionari estarà incomplet mentre no hi hagi una paraula per a aquesta persona que m’estima i a qui estimo i que és la dona del meu pare, però no és la meva mare, i abans potser les mares morien molt sovint i per això estava més de moda, diguem, la paraula madrastra, però penso que ara està més de moda que els pares se separin, i llavors crec que ens hauríem d’inventar una paraula per poder dir, per exemple, és la meva _____ i no haver de dir sempre, és la dona del pare, perquè a part de ser la dona del pare, també és alguna cosa meva, no? No ho sé, dic jo. Si podem tenir padrines, mares adoptives, mares biològiques, a veure per què no podem tenir… maretes, mira, maretes m’agrada, o mamares, o mapares, o pirunguis, no sé, qualsevol paraula ens serviria. Qui és aquesta dona que ve a buscar-te a l’escola? És la meva pirungui, i així tothom sabria que és la dona del pare.

I així tot pensant, m’he adonat que hi ha moltes més coses que no tenen paraula al diccionari, com per exemple quan tens por a la nit, no?, perquè el pare diu que si ja sé que no pot passar res a la nit, que no pot venir ningú al meu llit, ni pot entrar ningú a casa, per què he de tenir por, i és una por… diguem que és una por que te la inventes una mica, no?, i llavors per aquesta mena de pors hi hauria d’haver una altra paraula que no fos por, perquè por no serveix per convèncer el pare de dormir al seu llit, i penso que si potser hi hagués una paraula més maca, el pare i la meva pirungui sentirien una miiiiiiica de pena i em deixarien dormir amb ells. Penso, eh? Potser m’equivoco. Igualment, i tornant a la cosa una mica greu que em passa, el que trobo molt injust és no tenir un nom per poder dir-li a la dona del meu pare, i en canvi vent o Déu, que són dues coses que no les puc veure, en tinguin uns de tan bonics.